La provocació

Es sol generar quan algú (el provocador) necessita demostrar a un estol més o menys nombrós de seguidors o companys de quadrilla que ell o ella és el més valent o, com a mínim, un component digne de formar-ne part. I és sol generar davant un rival, enemic o competidor que planta cara. Que no reconeix la superioritat de qui el provoca, acceptant la seva voluntat.
Per això era i és força lògic que, en el xoc de trens que s’està gestant entre el govern central i el de la Generalitat –i de retruc entre la Catalunya independentista i la resta de l’estat espanyol- hagi entrat en escena la provocació. En un intent d’afectar al rival per partida doble. Intentant demostrar la superioritat de qui provoca i buscant posar en ridícul o en dificultats al provocat.

La cronologia i la successió d’esdeveniments demostra abastament que per la via del diàleg (aquell que Sáenz de Santamaria predica però no practica) o la negociació (aquella bilateral que la Generalitat reclama sense que ningú l’escolti) no hi ha res a fer. Que les voluntats estan enquistades i, per tant, s’acosta el moment del “caixa o faixa”. El dia de l’impacte final.

Per això hem entrat en el temps de la provocació recíproca. Un segon nivell de confrontació en que, vist l’empat tècnic a nivell racional i de cervell, es recorre al nivell hormonal i d’estòmac, i s’actua més per orgull (o si voleu xuleria) que per lògica (o si voleu raó). Buscant precisament la reacció hormonal del contrincant. Aquella reacció espontània filla de la ràbia que el deixi en evidència. Perquè, arribats a aquest punt, respondre o intentar respondre amb racionalitat és contraproduent, en ser fàcilment interpretable com covardia, replegament a posicions menys radicals o rendició.

Per certificar-ho, només cal seguir el desenvolupament del judici contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega (per cert, aparentment gens recolzada pels seus antics companys d’Unió) i la consellera Rigau per veure com la provocació està a l’ordre del dia. O sentir el darrer debat parlamentari del dia 9 –força important per la nostra vegueria- on, en la part de control al govern sovintejaren les acusacions de covardia cap als imputats i aquest govern que els empara.

Permeteu-me que insisteixi, en un breu a part, sobre la bilateralitat d’aquestes provocacions. Perquè arribar tard a la sessió inaugural de la vista oral ho fou, però també ho fou dir que els imputats van mostrar covardia en passar la pilota als voluntaris. Per tant, en aquest segon nivell de confrontació, si més no a nivell de Catalunya, sembla que també hi ha empat. I que les postures es mantenen inamovibles, augurant que en qualsevol moment es pot passar al nivell superior. El dels mastegots.

A nivell de l’estat espanyol hi ha una petita diferència. Les provocacions catalanes es fan des del màxim nivell. El ex-president Mas assumeix tota la responsabilitat. El president Puigdemont i el seu govern li expliciten tot el seu suport (els partits potser no tant o, com a mínim de manera no tan explícita). En canvi, les provocacions de l’altre costat, les del govern central, venen encara de persona interposada. Dels magistrats en el cas del judici i de la vicepresidenta del govern en el cas de l’enfrontament a la capital del reino. I això significa que, mentre nosaltres ja tenim totes les cartes damunt la taula, ells encara tenen un darrer recurs. Per un costat, el Tribunal Suprem de l’estat, i per l’altre, Mariano Rajoy. Un Rajoy que podria presentar-se com a darrer interlocutor ara que podrà assajar aquest paper en cas que Donald Trump escolti el seu oferiment de ser el negociador entre EEUU i la UE.

Evidentment, tot això no deixa de ser un sofisma retòric meu. Ni el Tribunal Suprem –o el dels drets humans- acabaran fent res, ni Rajoy posarà pau i seny en el conflicte  que s’albira rere de les provocacions i que li va com anell al dit per demostrar aquell seny que semblava patrimoni català. Un i altre, com en aquells duels al llarg carrer del poble de les pel·lícules de cow-boys, només estan esperant una errada del contrincant català que els doni motiu suficient per desenfundar i disparar. Ja se sap, la majoria de provocacions –i aquesta sembla ser una d’elles- només busquen aconseguir un avantatge momentani del provocador que li permeti afrontar el xoc amb millors perspectives d’èxit.