Lliga o Champion's?

La recent desfeta del Barça al Parc dels Prínceps de París -el mateix París que segons algun diari no vol sentir a parlar de les nostres ànsies de votar per decidir el nostre futur- m’ha fet veure les diferencies entre la Lliga i la Champion’s. La primera, és una competició llarga i constant on el que cal es regularitat. Fortalesa i resistència per poder recuperar-se de les ensopegades. Perdre tres punts en un partit no es la fi del món donat que en queden molts altres per poder-ho compensar. Que els altres, els rivals més o menys directes, també cometen errades i tenen defalliments.

Per contra, la Champion’s, si més no en la seva fase final, no perdona. Pots estar jugant una temporada excel·lent, guanyant-ho tot de carrer, però un mal dia, una estona poc inspirada o un accident imprevist el dia del partit, ho poden engegar tot a can Pistrachs. Com a mostra, el Barça d’aquest París (l’altre no ens el podran prendre mai) del dia de sant Valentí.

Però la meva reflexió no vol anar de futbol. Encara que em suggereixi, com qui no vol, la seva comparació amb les actituds catalana i espanyola enfront la tossuda voluntat dels primers de decidir el seu futur. Perquè corregiu-me si m’equivoco, però tinc la sensació que en Rajoy i companyia estan buscant un quatre a zero que ens deixi definitivament fora de la competició política mentre nosaltres, pacientment, anem acumulant punts per evitar perdre la categoria de nació. I aquesta situació i les respectives actuacions, no m’acaben de fer el pes. Perquè mentre nosaltres, càndidament, empenyem la pilota amb el peu, juguem amb onze jugadors i acceptem els fores de joc que ens xiulen, l’altre equip no s’està d’agafar la pilota amb les mans, de canviar d’onze a quinze jugadors, d’intimidar als àrbitres, de placar als nostres davanters i fins i tot de canviar la pilota rodona per una en forma de meló quan li convé, passant així del futbol al rugby segons li peti o interessi.

Aquesta setmana hem tingut un exemple flagrant d’aquesta manipulació de les regles del joc o, si molt m’apureu, del propi joc. La vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaria, l’encarregada de Rajoy, ha mostrat la seva cara més amable de pastoreta de Castellar de N’Hug dient-nos que la seva obligació, quan una ovella s’aparta del ramat, es tornar-la-hi, si cal amb l’ajut del corresponent gos d’atura. I jo em pregunto: Des de quan el pastor negocia amb les ovelles? Entenc que pugui negociar amb un altre pastor. O, ai las, amb el carnisser que les hi farà la pell i comprarà la carn. Però amb les ovelles?. Aturo aquí la meva reflexió. Tot i que la llegenda negra de les relacions entre pastors i ovelles donaria per alguna hipòtesi més.

Per acabar-ho d’arrodonir, la noia, segurament envalentida i conscient del favor que els ha regalat Podemos amb l’espectacle de la seva assemblea a Vistalegre (aquella que en el seu moment el PP va criticar i anatemitzar, acusant-los de contraprogramar el seu congrés d’homenatge a Rajoy per treure’ls protagonisme i moments de gloria) sembla decidida a jugar els quarts de final de la Champion’s en comptes de l’enèsima jornada de lliga. Si cal, a partit únic. Potser per això, amb l’amenaça d’unes eleccions anticipades per fer callar als partits opositors, anuncia a bombo i plateret que millorarà sensiblement la programació del segon canal de TVE en català, en un intent gens dissimulat de contraprogramar TV3 i la seva aposta per les tesis favorables al dret a decidir.

Què faran per fomentar les desercions? Recuperar el Musical Express de l’Angel Casas o tornar a emetre els episodis del Doctor Caparrós, medicina general i Doctor Caparrós, metge de poble, mentre per la resta d’Espanya emeten Jara y sedal o el programa de toros? Fer una versió de Saber y Ganar en català?. O, encara millor, subtitular la versió castellana que emeten diàriament?.

Decididament, la política, com el futbol, ja no és el que era.