Sobre debats i pressupostos

La política municipal és la més propera a la ciutadania, és l’espai més agraït perquè permet el contacte amb la gent. Admiro profundament a totes aquelles que són capaces de dir aquesta frase en campanya electoral sense que se’ls escapi el riure, sense que es noti que en realitat s'estan fotent de totes nosaltres. La frase és falsa, de propera res! Estar al costat de la gent no és una qüestió geogràfica de l’estil “com l’Ajuntament està al municipi, deu ser proper al municipi”, sinó una qüestió de voluntat política, de prendre decisions posant les necessitats de la gent al centre de tot i de deixar en mans de la gent el poder per decidir sobre el que els afecta.

No és una qüestió de mètode, no és un debat sobre funcionament burocràtic sinó que és profundament ideològic. Anar en la direcció de donar cada cop més poder a la ciutadania, obrir les portes de les institucions i deixar decidir sobre tot a la gent és la manera de aconseguir que les necessitats de la majoria estiguin al centre de la política. Limitar la relació només a quan s’està en campanya electoral, minimitzar la capacitat de decisió a mesures cosmètiques, anar en contra del clam de més democràcia que neix de les places són característiques pròpies de la política rància, reaccionaria, dels qui estan més còmodes amagant-se darrere dels tècnics i governant a favor dels poderosos que rendint comptes a la ciutadania.

Durant el debat de pressupostos a Vilanova i la Geltrú han passat coses curioses. Algunes ja no sorprenen, el govern ha tirat de filibusterisme i s’ha petat els temps de debat amb un clar intent de tornar a posar la oposició en una situació entre l’espassa i la paret, aquest cop amb la tarifació social de l'IBI com a xantatge.

Amb tot en contra, el camí més curt i més fàcil per l’oposició és preparar un bon argumentari i deixar en evidència la irresponsabilitat del govern però la nostra ciutat mereix molt més. Veïns i veïnes de la nostre ciutat, sense més recursos que el seu temps i les ganes de canviar les coses, decideixen sacrificar tot el seu temps lliure i vestir una proposta de mínims per millorar la oferta del govern, perquè els pressupostos de la nostra ciutat llegissin que estem en crisis, que cal donar resposta a l’emergència social i avançar cap a un model més just. La feina es fa, es troben coincidències amb la resta de forces que entenen que la ciutat mereix més que una gestora, es segueix treballant i s’arriba a la proposta de mínims conjunta d’ERC, CUP i SOM VNG.

Un proposta meravellosa que hagués canviat la ciutat de dalt a baix? Ni de conya! Utilitzant una eina tant poc habitual dins del consistori com el sentit comú, el que es pretenia era moure partides corresponents al 1,4% del pressupost per millorar l’acció social de l’Ajuntament. Res més, es podria acceptar amb els ulls tancats. Ara bé, podria el govern zombie sociovergent acceptar mesures fetes d’aquesta manera? Els defensors radicals del “això s’ha fet sempre així” i “no hi ha res a fer” no es poden permetre que s’evidenciï que el seu relat s’ha acabat, que simplement amb ganes i esforç es poden superar els seus murs. Que ningú us enganyi, no s’accepta la nostra proposta perquè la nostra proposta és la prova de que no és necessari el filibusterisme, el mantenir-ho tot igual i el no discutir res.

Aquest debat, de la mateixa manera que aquest temps que portem a les institucions ens ha de servir per aprendre. Sabem que el Ple Municipal és una trituradora de somnis, però nosaltres no hi hem vingut a sentir-nos còmodes, hi som per altres motius. Vestir propostes que llegeixin que vivim una crisis provocada pels que sempre defensen el mateix, que hi ha una emergència social evident a la que s’ha de donar resposta, que cal lluitar contra les conductes excloents i que cal apostar per altres models econòmics sostenibles en el temps. Per molta ràbia que li faci a la sociovergència vilanovina la ciutat ja els ha començat a oblidar per poder parlar per si mateixa. No només això, sinó que hem decidit començar a lligar els nostres braços davant dels governs que no ens escolten, cada cop som més.

A SOM VNG tenim molt clar que el camí no el fem soles des de la cadira al Ple, som moltes companyes que patim dia a dia el ritme de la trituradora de somnis. Des d’aquestes línies només puc dir que és un honor i un orgull que gent tant compromesa amb millorar la vida de les veïnes de la nostra ciutat et diguin company.  Ens volen imposar el seu model, ens volen passar per sobre, mentir i insultar la nostra intel·ligència però no hi poden fer res, sabem qui som (i qui NO som), d’on venim i on anem. El nostre camí avança i el seu s’acaba.

Davant de les que ens volen imposar la seva tristesa desobeirem amb la nostra alegria. Ja hem guanyat, el futur és nostre!

Enver Aznar Méndez
Regidor Som VNG