Sexe. Discapacitat. Tabú

La sexualitat com a tema de conversa a vegades resulta complicat i genera vergonya ja  que és una qüestió molt íntima i es tracta d’evitar anomenar certes paraules, ja que es consideren un tabú. Però no per això hem d’oblidar que som éssers sexuals i que les nostres relacions van molt lligades a la nostra experiència psicoafectiva i sexual. A través del contacte íntim es genera plaer, s’alliberen endorfines que ens reporten felicitat i tot plegat ens genera salut. El coneixement del propi cos dóna confiança i seguretat en un mateix i l’autoestima i la seguretat tenen una importància essencial pel correcte desenvolupament de la persona.

Però què passa quan parlem del sexe d’una persona amb una discapacitat intel·lectual?

Quan formes part de l’engranatge en el treball amb persones amb diversitat funcional, sobretot en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual, vius molt de prop les seves emocions, les seves reaccions físiques,  observes en molts casos un tracte infantilitzat. Et trobes l’herència que remunta a una negació i una prohibició de les relacions sexuals fora del context matrimonial i lligades a finalitats reproductives. Malauradament, hi ha moltes famílies que neguen o rebutgen que el seu fill/a o familiar pugui voler experimentar el sexe i en pugui gaudir com qualsevol persona, simplement pel fet de gaudir-lo.  Amb això no pretenc culpar les famílies, ja que -en la meva opinió- aquestes  han actuat en funció del context històric i social i, sobretot, de la pressió social que han pogut sentir, sobre la responsabilitat de tenir cura d’algú i protegir-lo de temes que són massa íntims. Ara bé, la nostra tasca com a professionals és facilitar que les persones amb discapacitat intel·lectual  tinguin una vida plena, en tots els sentits, que puguin gaudir de la major qualitat de vida possible, no només des d’un punt de vista de les necessitats bàsiques sinó també responent als seus somnis i desitjos. 

Fruit d’aquesta necessitat tan primària i alhora tan complexa, tenim la sort que, des de fa uns anys, es pot parlar d’una figura terapèutica per a persones amb diversitat funcional: l’assistent sexual/íntim o eròtic. Es tracta d’un rol que barreja el que seria l’assistent personal o cuidador professional i el treballador sexual i respon a la demanda real de les persones que volen tenir relacions sexuals i que no poden fer-ho de cap altra manera que no sigui així. L’assistent íntim o sexual compleix amb uns requisits molt estrictes, ja que ha de tenir la capacitat de comprendre la necessitat emocional de l’altre, ha de resoldre situacions de cura de la persona a nivells molt bàsics, ha de controlar el coneixement del propi cos i ha de presentar disposició a aconseguir que l’altra persona també pugui descobrir-se a si mateixa i a l’altra. L’assistent íntim pot també ocupar-se de facilitar la trobada íntima entre persones amb discapacitat, acompanyar-los en el procés i facilitar-los la relació sexual segura, i tot fer-ho amb professionalitat, amb cura i  respecte.

Es tracta d’un servei professional i, en conseqüència, hi ha una remuneració econòmica per la seva feina. A Catalunya, ja hi ha algunes entitats que han facilitat l’aparició d’aquesta figura, com és el cas de Tàndem Team, on ells fan de pont entre els assistents sexuals i les persones interessades. És una pràctica amb un protocol molt rigorós, amb entrevistes, perquè el perfil de persones que requereixen dels serveis d’un assistent són diferents en cada cas.

Fa anys que l’assistent sexual/íntim existeix i és reconegut a alguns països europeus. Malgrat això, a casa nostra, tot i la seva aparició, no disposa encara de marc legal, però l’objectiu és poder fer que aquesta figura sigui reconeguda i regularitzada perquè s’ocupa d’una realitat que existeix i que requereix del seu servei. A més, es tracta d’ una figura en constant definició, la qual és i serà objecte de debat en tots i cadascun dels àmbits en els quals pugui formar part, perquè confronta opinions.

Crec que com a societat haurem d’anar definint allò que volem, però com a professional del sector, sóc del parer que no hem de tenir por a ampliar l’horitzó de la salut emocional i sexual de les persones amb les que treballem. És el seu dret.

Cristina Poch
Treballadora social de Mas Albornà