Louise Dupré. L’escriptura com a vehicle de comprensió i d’esperança

Assisteixo, expectant, el 29 de novembre del 2016, a la presentació a Laie de Barcelona, de la traducció al català d’un recull de poemes de Louise Dupré, que arrenca de la visita que aquesta escriptora i psicòloga canadenca va fer a Auschwitz cap a l’any 2008, i de l’impacte que aquesta visita li causà. Plus haut que les flammes -(Montréal 2010, Éditions du Noroît; France 2014, Éditions Bruno Doucey), Més amunt que les flames (Barcelona 2016, Eumo Editorial)- aborda el tema de l’Holocaust a través de la poesia. Prèviament a aquesta presentació, n’he demanat l’original a l’editorial per llegir-lo en la llengua en què va ser escrit. La temàtica m’interpel·la des que, ja fa un grapat d’anys, vaig abordar la lectura de Víctor Frankl, la de Primo Levi, l’obra de Ruth Klüger en versió francesa i el volum de Montserrat Roig, per citar una autora de casa nostra que també es va sentir trasbalsada per tot l’horror que en aquells camps es va cometre amb total impunitat i que, al llarg de la història i contra tantes evidències i documents, alguns han tingut la gosadia de negar.

Al moment de la presentació, ja he efectuat un primer contacte amb el recull, perquè m’agradarà sentir altres detalls més específics que l’autora pugui donar-me, l’endemà de la presentació, en una trobada personal que hem concertat abans que ella no se’n torni al Québec. Louise Dupré (Sherbrooke, Québec, 1949) és una de les figures de proa de l’actual literatura quebequesa. Ha escrit tres novel·les i més de deu reculls de poemes, així com algun assaig.

El llibre que presento s’estructura com un poema-riu, punyent, indignat i lúcid, fragmentat en quatre parts, al llarg de les quals un jo poètic exterior s’adreça a un tu, el tu de l’autora -aquí acompanyada pel seu nét-, i hi dialoga per reflexionar sobre el que va succeir a Auschwitz i sobre la crueltat humana. Un cop vist el que va veure, creixia dins l’autora un indeturable monòleg interior que no tenia les pauses ni els silencis habituals en els poemes aïllats d’un recull comú. Allò que ella experimentava era una mena de torrentada i d’obsessió reflexiva, que l’envaïa sencera i que no tenia aturador. L’endreça és per a l’infant: “À  Maxime, l’enfant près de moi”, que va apareixent al llarg dels versos del recull com en anàfora i que suscita en l’autora els sentiments de pertinença més atàvics. És l’infant que d’una banda interpel·la i de l’altra constitueix l’esperança de futur i fa que les mares continuïn posant fills al món: “Les mères ont la foi”, malgrat la misèria que ha inspirat l’obra, “Elle est très vieille /ta douleur”. És l’infant de les generacions futures, que hauran de trobar escales més altes que les flames per oferir un espai que faci d’habitatge a la memòria dels morts. Louise Dupré assaja de respondre a la pregunta de en quin món haurien viscut els infants exterminats, que és la mateixa de en quin món viu i viurà el seu propi nét, tots els infants del món. Ella desitja un món més humanitzat i allunyat de la salvatgeria dels camps d’extermini: “Il y a des histoires /que tu ne veux pas /lui raconter”.

Naturalment, els versos s’enriqueixen amb referències a nombrosos aspectes de l’imaginari de l’autora i de la seva pròpia vida, de manera que el conjunt és la veu d’una consciència que parla. I que ho fa en un llenguatge poètic alhora que planer. També es vesteixen amb reiterades referències bíbliques, a manera de pinzellades que suavitzen el conjunt: enmig de la negativitat sempre hi ha algú que realitza una acció bona i que ens preserva del mal : “... du petit garçon sauvé des eaux”. Semblantment, hi ha diverses al·lusions a l’obra de Francis Bacon, un pintor que l’autora admira i que va ser molt marcat per les dues guerres mundials. El seu art presenta la característica de la deformació pictòrica en les fesomies i figures humanes distorsionades o estrafetes, de caire força destructiu, que evoquen crisis, solitud i mort, i que casen perfectament amb el crit d’espant d’Auschwitz. Tot i que Bacon no s’identificà amb cap moviment artístic, considerava Picasso el seu referent més potent i inspirador. Bacon és, potser, el pintor de l’ànima humana més obscur. En visitar una de les seves exposicions al Metropolitan de Nova York mentre treballava en aquest recull de poemes, Dupré va reviure el terror de Birkenau i d’Auschwitz, de manera que l’obra de Bacon i la seva experiència personal es van fusionar i completar en determinats fragments d’aquest llarg poema.

Quan va visitar Txèquia, Louise ja tenia la intenció d’escriure sobre el dolor i havia efectuat  recerques sobre aquesta realitat. Tot el que havia llegit per tal d’abordar aquesta temàtica, va quedar superat per la sacsejada que va experimentar en visitar Auschwitz i l’exposició on va veure els vestits d’un dels nadons que van ser exterminats. Perquè aquella contemplació la remeté al seu nét, aleshores també nadó. Mentre ella se sentia impactada pel que veia -diu- hi havia turistes que es fotografiaven davant les cel·les de tortura, com si es trobessin davant d’una atracció de Disney World. I n’estava doblement astorada. La sacsejada la va dur a iniciar l’escriptura del recull precisament -em diu- per poder continuar escrivint en endavant, tal va ser l’impacte i la pressió rebudes. Aquesta “meditació” sobre el dolor, doncs, va sorgir de la necessitat íntima de l’autora de deixar constància d’aquella visita i de l’emoció que li suscità. Hem vist a bastament aquest horror recreat en la ficció cinematogràfica, però no podem imaginar realment el que era l’engany planificat de l’extermini, que abastava jueus, gitanos, discapacitats, etc, i que va fer onze milions de víctimes. Havien de deixar les pertinences en un banc per entrar a la dutxa i, teòricament, les recuperaven després, però naturalment de la dutxa ja no se’n tornava... Aquest és un poema dedicat a tots els infants desapareguts als camps i, òbviament, al seu nét, metàfora de les generacions futures. La poeta reflexiona sobre el món que vindrà per al seu nét. Louise trià la poesia perquè el llenguatge poètic és el de les emocions, el de les impressions, el dels sentiments. Auschwitz suscita dolor. I el dolor pot ser dit, pot fluir, a través del ritme i de les figures poètiques. La novel·la -afegeix- és un gènere més fred i més distant. Per escriure sobre Auschwitz cal emoció, humilitat, i observar des de la proximitat, des de la compassió, en una escriptura que exigeix delicadesa, honestedat i fraternitat.

Com ja hem senyalat, el text de Dupré es desplega en quatre parts com si es tractés d’un oratori, i en certa manera avança com el traç d’una espiral. L’infant exterminat no coneixerà la joia de cantar, de ballar, de jugar ni de riure. Al poema hi llegim l’horror, però també la fortalesa humana i de la tendresa, del desig de retrobar una mica de llum i de veritat: “Il faut des jardins / d’enfance /pour sécouer le present”. “Dessiner /des jets d’eau vive /des chats qui naissent / neuf fois de leurs cendres”. Hi copsem el contrapès entre Auschwitz i els contes de fades, que representen la natura fràgil de l’infant. El punt d’esperança que també transmet el llibre s’origina en el desig de servar la memòria d’aquells morts. Intuïm que aquesta esperança és igualment necessària per a l’infant i per a l’autora, per poder suportar el pes de la història. Dupré és la veu de les dones i dels infants torturats i morts que ja no podran parlar ni escriure sobre allò que van viure, i pren Auschwitz com el símbol de tants altres genocidis anteriors i posteriors que han assotat la vida dels éssers humans. Fusiona la mort i la vida, a la qual dóna una nova oportunitat. Defineix aquest recull com un text filosòfic a l’entorn de la crueltat de l’ésser humà: “L’histoire est laide /et tu le sais /l’homme est rapace”. “La terre a connu /plus de désastres /que de bénédictions”.

Amb aquest recull, completat en un any i mig aproximadament a partir del moment en què l’autora n’inicià l’escriptura, Dupré s’oposa a les paraules d’Adorno, que sostenia que escriure poesia després d’Auschwitz és una aberració, i pretén, a més de deixar el seu personal testimoni d’un impacte, estimular l’esperança en un futur de la humanitat més clar i més edificant.

Hi ha llibres que ens sorprenen. Aquest n’és un. Un, la lectura del qual fa un nus a la gola, però que alhora ens estimula cap a una dignitat major, cap a més coratge, i cap a la responsabilitat de tornar a inventar la joia, novament i sempre que calgui. Aquest recull obtingué el Gran Premi Québecor al Festival Internacional de Poesia i gaudí d’una unànime acollida per part de la premsa. Hughes Corriveau senyalava a Le Devoir: “Llibre original, del tot essencial”. A més de la versió catalana, existeix en espanyol de Mèxic, traduït per Silvia Pratt (Mantis Editores, 2015), i en anglès en traducció d’Antonio d’Alfonso (Guernica Editions, Canadà 2014). Al Québec hi ha molta pràctica poètica: recitals en cafès, en bars, gairebé un centenar de reculls publicats cada any, el festival anual internacional de Trois Rivières, tot i que aquella poesia s’emmarca en uns cànons literaris una mica diferents dels nostres. Molta d’aquesta producció és femenina: Nicole Brossard, Élise Turcotte, Denise Desautels, Hélène Dorion i Louise Dupré. Aquestes poetes han arribat a Catalunya a través de les traduccions que han publicat a Cafè Central, Eumo, La Magrana o Llibres del Segle, impulsades per poetes traductors que de vegades reben subvencions d’institucions canadenques.

El dolor dels camps i de tot el que s’hi visqué és un fet que no està superat ni de bon tros, i que mai no s’oblidarà perquè mai com allí en la història de la humanitat van confluir tants homes de carrera, metges, advocats, químics, músics etc, que participessin en un salvatgisme tan gran i en uns crims tan terribles contra la humanitat. Això no obstant i malauradament, actualment tornem a trobar, en comportaments i discursos de grans mandataris, signes que evidencien fortes dosis de racisme i que no podem imaginar ni preveure fins on poden arribar ni on ens poden abocar. Obres com aquesta de Louise Dupré posen el granet de sorra de compromís amb la memòria històrica i amb el dolor de la humanitat, que intel·lectuals, escriptors i artistes inexcusablement han d’aportar en aquesta època nostra que es demostra novament perillosa i capaç de tornar a enverinar el futur. En la part final del seu recull, l’autora proposa la dansa com a metàfora de la tria estètica que pot salvar la humanitat. Ens preguntem, però, si veritablement l’estètica pot donar respostes a una qüestió ètica com la que tracta el recull de Dupré.

Montserrat Gallart i Sanfeliu
(Doctora en Filologia)