Tots els camins duen a Roma?

Expliquen les cròniques que, quan les tropes alemanyes del III Reich van decidir envair França tot superant la línia Maginot, els oficials reberen com a material de suport una guia Michelin –aleshores encara no tant gastronòmica i més de serveis que l’actual- que els hauria d’ajudar en els seus desplaçaments pel territori ocupat. Un indici que els alts comandaments alemanys es fiaven més dels mapes que podríem considerar civils, que dels que tenia el propi exèrcit.

Curiosament, aquella anècdota tingué la seva rèplica exacta quan foren els aliats els que decidiren envair la França ocupada per alliberar-la del jou nazi. El Pentàgon feu a Washington una reedició de la darrera guia Michelin publicada abans de la guerra, i en va fer arribar un exemplar a cada comandament, en previsió de la destrucció de rètols informatius que farien –i van fer- els alemanys durant la seva retirada.

Perquè, encara que sigui intrínsecament cert que tots els camins duen a Roma –com duen a Santa Coloma de Gramenet o a Minsk- gràcies a l’estructura en xarxa de les comunicacions que connecten tots els punts, no deixa de ser fàcilment constatable que no tots els trajectes possibles tenen la mateixa llargària. I que, d’entre tots, n’hi ha un i només un que compleix la condició de ser el més curt. O, si ens posem exquisits, dos. El que suposa recórrer menys quilòmetres i el que ens permet fer el trajecte en menys temps, o sigui el més curt en distància i el més curt en temps. Raonaments que no semblen acabar d’entendre els planificadors de les comunicacions del nostre estat, entestats com estan en que tots els camins han de passar per Madrid. Fins i tot el corredor del Mediterrani.

Altra cosa és que, en situació de conflicte, aquests camins més curts puguin ser més o menys perillosos. Quan els exercits de Carlemany fugien cap a França, derrotats desprès d’intentar ocupar Saragossa, tots els seus camins de retorn raonablement curts passaven pel congost de la vall de Roncesvalles. Un punt on els varen esperar els vascons per fer-los saber que no eren benvinguts, Roland inclòs, a les seves terres.

Faig aquestes reflexions perquè intueixo que els dissenyadors de l’itinerari cap a la nostra independència, del popular full de ruta, no les han tingut tampoc en compte. O, si més no, ho han fet amb criteris diferents. Ho sembla demostrar la coexistència, no sempre pacífica, entre els que volen tirar pel dret, circulant per fora de la xarxa de camins i carreteres del mapa, tot proclamant la independència de forma unilateral i més o menys sobtada, els que volen anar per camins curts però d’evident dificultat, forçant la legalitat en major o menor grau, i els que volen circular pels camins asfaltats de legitimitat, confiant en que la potència del vehicle farà del camí més llarg, una passejada. Naturalment, encegats pel desig de tenir suport massiu, els primers semblen ignorar que hi ha obstacles que la línia recta no pot superar. Barrancs que no es poden saltar i torrents cabalosos que cal travessar. Els segons, obviant que els camins de carro solen obligar a una velocitat menor degut al seu estat. Un fet que, a més, posa en perill la integritat del vehicle si aquest no és molt sòlid. I els darrers, que aquestes vies ràpides que segueixen, solen tenir límits de velocitat i, les més ràpides, peatges que fan el trajecte més curt en temps, però també més car.

I ara, uns i altres es troben que els mapes que tenien no els son tan fiables i útils com es pensaven. Que aquell burot que, en teoria, només els havia de demanar el peatge, s’entesta en regirar el vehicle de dalt a baix, retardant el moment de la represa. Que aquell pont que marcava el caminet està avui enrunat i, per tant, el camí és intransitable.

I aleshores és quan hom sent créixer la sensació –veient com les organitzacions civils (la nostra Guia Michelin) torna a agafar protagonisme en l’avenç de l’exèrcit sobiranista- que els nostres responsables polítics han optat per fer el que feien els nostres avantpassat quan obrien una mina en territori ignot, volien passar a l’altre costat d’una serralada o, simplement, s’havien perdut en un bosc massa frondós i gran.

Deixar anar el ruc o el matxo que la resta del temps tenien tancat al corral o lligat al carro, agafar-se a la seva cua i deixar que ell els indiques el camí per poder arribar al seu objectiu. Conscients que tots els camins duen a Roma però amb prou humilitat com per reconèixer que no tots estaven en el seu mapa. En el seu full de ruta.