Procés

L’Imperi contraataca

José Manuel García-Margallo i Jorge Fernández Díaz. ACN/  Rafa Garrido

José Manuel García-Margallo i Jorge Fernández Díaz. ACN/ Rafa Garrido

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Confesso que no sóc seguidor de la saga galàctica que té encandilats milions d’espectadors i, per tant, que algunes de les meves reflexions poden no ajustar-se al devenir dels capítols o a la seva trama argumental.

D’entrada, per exemple, ignoro qui son els bons i els dolents.

Potser per això mateix, per la meva ignorància, hi he trobat molts paral·lelismes amb la situació política actual on tan aviat trobes gent que considera Pedro Sánchez com el traïdor Darth Vader, i Susana Diaz la reencarnació de la princesa Leia. Amb permís del espàrring Han Solo, naturalment Patxi López. O els que veuen en Errejón l’Abel mort per un cop de barrada d’ase propinat amb tota la ràbia pel seu germà Cain, el de la cua. Opcions i assignacions de rols que tenen un reflex quasi simètric, just amb intercanvi d’adjectius, a l’altre costat del mirall social, és a dir, entre la resta de militants i simpatitzants de cada grup i la pròpia ciutadania. Aquells que veuen a Iglesias com el mantenidor de les essències revolucionàries i a Sánchez com el Robin Hood que, tot i el seu títol nobiliari, es manté al costat del poble. Opcions que fan que els mínimament objectius –els “no fans”- tinguem el cap com un timbal.

Confesso, però, que l’idea primigènia de tot això em vingué en sentir que l’entorn de Mariano Rajoy filtrava el calendari d’un parell de visites del president a Catalunya per anunciar-nos l’arribada del manà en forma d’inversions a rodalies, corredor i altres desastres que s’han anat podrint en els darrers anys. Naturalment, a canvi que nosaltres renunciéssim a les nostres aspiracions sobiranistes, cosa encara no explicitada ni reclamada en aquest context, però que tothom dona per feta. El contraatac que, fins fa pocs dies, semblava que només era una bravata disfressada d’amenaça i embolicada en resolucions judicials, ha començat.

Però, simultàniament, el govern del PP, l’imperi, ha patit un altre atac, més potent, contra el que, de moment, no sembla tenir ganes de reaccionar. En pocs dies ha perdut dues votacions importants al Congrés dels diputats. Evidenciant que, com en el conte d’Andersen, el rei va despullat. I que, pel que anem veient, només si aconsegueix que els bascs li canviïn alguna joia de la corona reial (potser els presos etarres?) per algun parrac mig estripat, podrà tapar-se alguna que altra vergonya i mantenir un posat digne a les festes de celebració de la UE.

A no ser que, com en el cas de Catalunya amb l’article 155, tregui un espantall, el de les eleccions estatals anticipades, per passar al contraatac i acollonir els rivals. Un escenari que, a primera vista, semblaria jugar a favor seu. Però quan es constata (per les enquestes) que segueix sense assolir la majoria absoluta, no hi ha més remei que plantejar la pregunta del milió: En qui es recolzarà per formar govern, vist com tracta els seus aliats? Oi Ciutadans? Potser per això, cada cop que li pregunten a Rajoy sobre els futurs pressupostos, ell comenta el mal que fem els catalans a la pobreta i innocent constitució. No munta un contraatac, es limita a tirar la pilota fora.

I, mentrestant, els morts que el mateix PP ha anat deixant pel camí no s’estan d’embolicar la troca. Com el ministre Margalló quan explica el molt que els ha costat que segons qui, opini sobre el tema català. I a més, que ho faci en el sentit que vol el govern espanyol. Amenaçant amb fer-nos fora del sistema solar. De l’actual guerra de les galàxies europea.

Segur que el ministre coneix l’actual problema irlandès. Com milers d’irlandesos del nord van a Irlanda –la independent- a fer-se un passaport europeu que els permeti seguir pertanyent a la UE tot i viure en un país que presumeix de “brexit”, arraulit sota l’ala dels Estats Units. Que passaria si els catalans, en comptes de fer-nos un passaport espanyol que ens dona dret a circular per Europa, ens féssim el passaport europeu que ens garanteix un lloc a la galàxia? O potser aquest passaport només ha de ser privilegi de milionaris per que puguin triar la millor fiscalitat gràcies a aquesta doble nacionalitat ampliada? És el que passa, tard o d’hora, si jugues al contraatac i deixes l’iniciativa al contrari. Que estàs exposat  que alguna maniobra seva t’agafi amb els pixats al ventre.

Clar que, si li donem un pas més en l’argumentari, podem acabar deduint que estem en un empat tècnic que no ens durà enlloc. Perquè un contraatac necessita d’un atac previ del contrincant. I si aquest contrincant l’únic que fa és amenaçar i amenaçar, no cal sortir al contraatac. N’hi ha prou amb prendre til·la i procurar no perdre els nervis. Com fan el president Rajoy i el vicepresident Junqueras.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local