Això no va de banderes

El mes de febrer de l’any present, i sota requeriment judicial, l’alcalde de Vilafranca va decidir penjar la bandera espanyola a l’ajuntament, una bandera que feia 20 anys que no hi onejava i sobre la qual hi havia un consens polític i ciutadà que havia decidit que la bandera que representava a tots i totes les vilafranquines era, solament, la senyera.

Sobta que, enmig de l’anomenat “procés de desconnexió” que inevitablement conduirà a un xoc de legitimitats, un alcalde dit independentista decideixi acatar un requeriment per penjar l’estanquera.

Es diu que aquest no és un assumpte important. Que el que ha de venir si que ho és, d'important, i que llavors si que serà el moment. Que ara hem de ser intel·ligents i astuts, que "ja veureu, ja, quan arribi l’hora". Aleshores la farem ben grossa.

Però que fins llavors cal posar seny i deixar la rauxa a casa. Que no hem de “marcar paquet” [sic] ni anar a “inhabilitar ajuntaments” per una bandera.

I tu vas acceptant i callant. Perquè una bandera en el fons és poca cosa, és clar, no cal posar entre l’espasa i la paret a un alcalde per una cosa tan poc important. El quadre d’un monarca. Bé, som republicans i tal, però ara tampoc n’és d’important això, ni ajuda a tirar endavant.

I així deixem passar el corrent sense tallar el rec. Mentre pel desaigües s’escolen la 24/2015, aquella llei que pretenia protegir la gent a qui es volia desnonar de casa seva; la llei contra la pobresa energètica, per garantir que cap senyora o família pugui morir cremada perquè els lladres de les elèctriques no tenen pietat; els impostos a grans capitals; a les begudes ensucrades i tants i tants etcèteres que perds el número, i fins i tot les ganes de comptar.

I de cop et piques al cap i raones que a vegades les coses potser no passen perquè si, sinó perquè algú fa que passin. I si el fet d’anar acceptant i acceptant tot allò que t’imposen en nom d’alguna cosa que encara ha de venir, no fa més que deixar clar a qui t’ho imposa que pot fer amb tu el que vulgui.

Perquè, fet i fet, que un marrec faci comentaris barroers sobre les seves companyes de classe no és important, i aleshores ens escandalitzem quan resulta que aquest marrec, al cap dels anys, maltracta la seva parella. I potser no banalitzaríem tant si de cop i volta assumim que tots els maltractadors han començat fent comentaris barroers sobre companyes de feina, de classe...

I algú deu preguntar perquè parlo de maltractaments si això anava de banderes. I jo li puc respondre: Efectivament, perquè aquest article no va de banderes, ni de càrrecs que alguns volen mantenir, ni que sigui mentint. Ni de futurs que han d’arribar a lloms d’unicorns amb les quatre barres. Aquest article formula una única i senzilla pregunta.

Fins quan ens deixarem maltractar?

La llibertat comença en el precís moment en què diem prou.

Aquell senzill i innocent gest de dir que no, que ja n’estàs farta i que el que et val no són imposicions en forma de cop de llei, sinó la legítima i sana voluntat popular.

Us imagineu nou-cents ajuntaments dient que ni pengen banderes, ni deixen desemparats a ningú, ni tanquen la frontera a cap persona, ni permeten bruts negocis a estafadors multimilionaris...? Us imagineu que de cop i volta el país decideix que ja és lliure?

Això no va de banderes, això va de democràcia, de sobirania. Però sobretot d’exercir-la.

Marcel Martínez Mañé
Regidor de la CUP de Vilafranca