Procés

El nom i la cosa

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

El govern d’una nació ho té fàcil. Naturalment, sempre que tingui majoria parlamentària i no acabi, com el PP actual, amb més vots en contra que a favor. Quan vol que els ciutadans facin una determinada cosa, porta una proposició de llei al Parlament, la sotmet a un debat més o menys intens i sincer, l’aprova en la pertinent votació, i ja tenim al conjunt de ciutadans de l’estat havent de pagar més per un quilovat, empassant-se un corredor mediterrani que fa marrada per incorporar la capital al trajecte, o havent de votar d’avui per demà un referèndum per canviar la constitució i ajustar-la als mandats d’una Europa aparentment poderosa però que no acaba de tenir prou autoritat per, més enllà d’aprovar un document, fer-lo complir a tothom.

A la que baixem un graó en l’escalafó, la cosa es complica. Perquè qualsevol reglament o norma d’obligat compliment a nivells inferiors i per part d’un segment de la població, incorpora una condició necessària. L’aquiescència del govern de la nació. I això afecta tant la norma en si mateixa com els mecanismes que permeten decidir-la i prendre-la. En tenim un exemple clar en el tema dels referèndums. Un mecanisme que permet resoldre els conflictes d’una comunitat de veïns, s’hauria de poder aplicar a tots els nivells de la societat. I si tenim un segment de la població que les lleis reconeixen com a diferent –autonomies, províncies, regions, comarques, vegueries, mancomunitats, municipis o barris-, el mecanisme s’hauria de poder utilitzar per resoldre els dubtes i conèixer l’opinió dels implicats. Doncs no. El poder central diu que això no és possible i, acollint-se per una vegada a l’efecte papallona, explica que qualsevol canvi, per petit que sigui, afecta tota la població de l’estat i, per tant, només pot ser valorat i decidit per aquesta en el seu conjunt. Oblidant que si allò afecta, per exemple, al medi ambient, els humans situats a l’altre costat de la frontera també en reben les conseqüències i haurien de dir-hi la seva. I oblidant que, en altres aspectes -el fiscal per exemple- cada realitat política baixa les escales com vol. Si això no és centralisme i absolutisme en estat pur, que torni el rei Ferran VII i ho digui.

Fa uns quants dies, l’ajuntament de Barcelona anunciava la posta en marxa dels tràmits per aprovar una ordenança –nom eufemístic que, vista la impossibilitat de dir-ne llei, designa la norma de compliment obligat que afecta al ciutadà- per la que, en un moment donat de l’any, es demanarà l’opinió dels barcelonins sobre aquells temes importants que l’administració comtal hagi d’encarar. Una sopa d’all que alguns països com Suïssa o Canadà ja fa temps que van descobrir i serveixen a taula sense que els caiguin al damunt les set plagues d’Egipte.

Ho feia amb una certa renuncia al que haurien de ser principis bàsics de la democràcia en majúscules. Acceptant que no tenia caràcter vinculant (aleshores perquè es pregunta?), que només es sotmetrien a dictamen ciutadà els temes importants (importants per qui?) i que els grups representants del poble a la institució, s’haurien de posicionar en un debat previ (per què? Per fer més evident la dependència d’organismes superiors que conserven la capacitat de vetar la decisió?). Tot plegat, no deixa de ser com quan, de nens, jugàvem a futbol amb la pilota propietat del ric de la classe, que es reservava la potestat d’aturar el partit quan perdia o quan el cridaven a sopar.

Perquè, agradi o no, la paraula referèndum ens té presoners en haver-li atorgat, falsament, obligació de compliment dels resultats. Quan, destaco, exemples contraris no en falten. Per esmentar-ne un, el convocat a la Grècia moderna desprès del derrocament del rei Otó. Un referèndum en règim de llistes obertes que volia saber a quin príncep europeu s’oferia el tron vacant (com aquí férem amb Amadeu de Savoia, via general Prim, no en referèndum). Un tron que finalment anà a parar, via diplomàtica, a Jordi I de Grècia, fins aleshores príncep Christian de Dinamarca.

Per tant, si les consultes al poble tenen com a condició absolutament necessària ser convocades pel poder perquè així s’ha fet sempre (recordem que les Corts generals, arreu d’Europa, eren convocades sempre pel rei, fins i tot els estats generals francesos que van donar pas a la revolució francesa que el derrocà), busquem un altre nom per les consultes que, fruit del pas del temps i l’evolució de les coses, surten de la pròpia societat. I destinem-les a crear un determinat estat d’opinió que acabi forçant al poder a obrir els ulls i convocar el seu referèndum. O empenyent als ciutadans, vista la seva ceguesa i sordesa del poder, a revoltar-se contra ell. Un poder que abans venia de Deu i es podia combatre a base de renecs, però ara ve de no sabem on i, per tant, no tenim clar com lluitar-hi en contra. Sobretot perquè no paren de repetir-nos que ve del poble. D’un poble al que al mateix temps es nega el dret a opinar. Ni que sigui en una consulta voluntària, no vinculant, sobre temes no transcendents i a efectes únicament de conèixer l’estat d’opinió. Una acció a la que, curiosament, segueixen donant el nom de referèndum. Com si el nom seguís fent la cosa.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local