Xaval, jo de tu això ho portava al Constitucional i a veure què passa

Una mare li pren el mòbil al seu fill per a que estudiï. El fill presenta una denúncia a la guàrdia civil per maltractaments. Un fiscal considera el fet prou rellevant com per a seguir amb la investigació i sol·licitar, davant els fets provats, una pena de nou mesos de presó –per a la mare, eh, no ens perdéssim-. El cas arriba a judici i finalment la mare és absolta. Uf! Ja podem respirar tots més tranquils. Una sentència condemnatòria ens hagués deixat en fals a tots aquells qui alguna vegada hem sostret un mòbil o hem obligat algun infant a cordar-se el cinturó de seguretat o, fins i tot, en el súmmum de la crueltat i la imposició, hem coaccionat i pressionat al nen perquè es mengés les putes mongetes tendres.

Tot i això, crec que cal reconèixer que el pobre noi partia d’una posició de certa indefensió. A veure: si es jutja una persona de color, no posarem tot de blancs aris al jurat, ho hem après a qualsevol de les pel·lícules de Hollywood. Si es jutja un empresari, no posarem de president del tribunal un representant de la patronal. En canvi, es jutja un infant o adolescent i qui dicta sentència és un home prou madur. Homeee! Siguem equitatius i equilibrats. Creieu sincerament que aquest senyor no està influït pel fet de tenir ell mateix fills amb mòbils? Creieu de debò que podia ser imparcial?

En segon lloc, cal prestar atenció al fet que la mare ha estat absolta de maltractaments, quan en realitat el seu acte quedaria molt millor tipificat com a robatori amb força. Sostreu un objecte valuós propietat del pobre noi, això és robar, no? Què importa si el mòbil el va pagar ella? Què té a veure que ho fes amb una intenció saludable? Un robatori és un robatori i punt. Jo també podria anar a l’estat a prendre-li uns quants centenars d’euros perquè al cap i a la fi, els he pagat jo i, a més, els polítics amb els calers dels altres sempre acaben prenent mal. Oi que no s’hi val? Doncs apliquem-ho al cas.

Crec sincerament que aquest xicot hauria de posar-se en contacte amb alguna de les grans companyies de telefonia o d’Internet i convèncer-los per a que exercissin d’acusació particular. Al cap i a la fi, ells també hi surten perdent. Una injecció de diners li aniria molt bé a la causa de la justícia, la qual és cega, però té un olfacte per als negocis… Què passaria si ara de cop i volta totes les mares i els pares se sentissin legitimats per treure els mòbils de les mans dels seus cadells? On aniríem a parar? Milions de Pokémons abandonats –un altre problema per a la gossera municipal-, herois del reggaeton proclamant la superioritat masculina en solitud, youtubers amb la seva font d’ingressos tallada de soca arrel. En definitiva, un desori i una ruïna econòmica. Acabaríem havent de rescatar aquestes empreses igual que hem fet amb els bancs perquè, evidentment, representen com ells un risc sistèmic.

Ànims i a recórrer! Que no se sap mai!