Paga tu, pago jo ....

Ho sentencia la dita popular. Paga tu, pago jo, quantes te’n fotries. Una dita que ve molt a tomb en aquests dies de pressupostos de les institucions polítiques, ja sigui el govern central, la nostra Generalitat, la resta de governs autonòmics i, en ordre decreixent, totes les demés institucions que remenen diner públic. Perquè aquests són els nivells on es poden decidir tant els ingressos com les despeses. Els primers per la via dels impostos i les segones per la de les assignacions de partides.

Però hi ha una diferència fonamental entre el primer de la llista i la resta de implicats. Com que una de les funcions del govern central (el primer de la llista) és la de recaptar els impostos que es decideixin i, només quan ell hi està d’acord, transferir aquesta capacitat -en certs camps i a certes administracions subsidiàries, no costa gaire d’entendre que quan diem que té la paella pel mànec, estem dient una veritat de l’alçada d’un campanar.

Imaginem una família tradicional i convencionalment ben avinguda. Si ens ajustem al model que tots tenim encara al cap, la font d’ingressos prové dels pares que, en tant que aportadors nets, reclamen i exerceixen el dret a distribuir aquests diners pel millor funcionament de la família.  Destinant-los, de forma raonable i raonada, a les necessitats del col·lectiu i tot seguint un ordre de prelació dictat per la lògica i el principi de limitació. Perquè els diners arriben fins on arriben. No es multipliquen com aquells pans i peixos del llac de Tiberíades.

En el context d’un exemple com aquest, què diríem d’una família on el pare decidís gastar més del que ingressa? O on els pares decidissin practicar un estalvi “sectari”, negant-los als fills la paga mensual, a l’àvia els diners pels seus sudokus i al lloro la xocolata, mentre ells segueixen gastant allò que no tenen en caliquenyos o cremes de bellesa?

Doncs exactament això sembla que és el que fa l’anomenat govern central. Vetllar pel seu centre, disfressant els seus capricis d’obligació amb tots els espanyols i enviant a la resta de peticions poc menys que a pastar fang. Perquè, si analitzem els pressupostos quasi aprovats que aquests dies son objecte de negociació de Mercader de Venècia a la recerca de dos o tres vots, veurem que hi ha una sèrie de partides (Casa Reial, Hisenda, Cultura... i sobretot Defensa) que no sols no baixen, sinó que, amb l’argument de la recuperació econòmica, s’apugen substancialment.

Mentrestant, els pressupostos destinats a les comunitats autònomes –a qui en el seu moment, hàbilment, es van transferir les competències més cares com ara sanitat, educació, assistència social, etc...- no paren de minvar. Ara amb l’excusa de la crisi econòmica no del tot resolta o de les exigències de Brussel·les. Una situació que li permet al govern central –quan li convé, clar- acusar-les de malbaratadores. Com aquell pare que, mentre es fuma l’enèsim caliquenyo, renya al fill universitari per haver comprat un llibre de text havent-hi com hi ha biblioteques públiques. I al damunt, acusant-lo de no haver gastat una part de la seva paga fent feliç a l’àvia i comprant-li un sudoku. O potser no heu sentit a Rajoy retreure al govern de la Generalitat que mantingui les partides del pressupost destinades a fer eleccions, consultes i demès, mentre desatén altres temes més importants?

Però, si amplio una mica el camp d’observació i baixo a nivells inferiors, començo a tenir picors. Perquè tinc la sensació –que vull compartir amb els lectors- que a aquests nivells, la cosa funciona de manera similar.

Un exemple em dóna peu a aquesta reflexió. Els trens. Mentre la capital de Catalunya rep la noticia –des de la desconfiança, tot s’ha de dir- de la represa de les obres del node de la Sagrera (recordem que pensat i destinat a què els trens d’alta velocitat puguin travessar Barcelona sense que els seus privilegiats passatgers hagin de passar per l’humil i proletari metro), el Camp de Tarragona només rep promeses poc entusiastes d’acabar amb la vergonya del tram de via única que fa de coll d’ampolla del tan esmentat corredor mediterrani.

Això és competència de Madrid, diran els nostres governants de la resta de nivells de comandament polític. Però potser caldria recordar-los que a les famílies de casa nostra, hi ha avis que renuncien als sudokus o als caliquenyos per poder ajudar als fills o néts a l’atur. Que hi ha jubilats que destinen part del seu descans, les seves hores o els seus diners a tasques socials o lluites que la desídia dels governants han convertit en solidàries. Que hi ha ciutadans que, quan acaben la seva jornada laboral o entren en període de vacances, agafen les cames i van a treballar de franc pel benestar de la resta de ciutadans. Siguin o no de la seva família. Siguin o no del seu propi país. Gent, tota aquesta, que ha entès que treballar i fer feina son sinònims. Que allò que importa és fer la feina bé. I pensant no tant en el benefici propi –en el caliquenyo- com en el col·lectiu. En el benefici de la família.