Visca la LOMCE! Sòcrates indultat a Catalunya!

Cap a finals del curs passat vèiem com l’anunciada execució de Sócrates era ajornada fins a l’aparició d’una nova llei educativa. El savi atenès i tots els seus seguidors tenien un any de coll per mantenir-se a les aules. La precarietat entrava a formar part del patrimoni intel·lectual de casa nostra. Aquesta setmana hem sabut que la generalitat ha decidit indultar-lo, filosofia i història de la filosofia seguiran essent assignatures obligatòries per als nostres alumnes de batxillerat. Una decisió feliç que aplaudeixo amb entusiasme. Pensar! A les aules! És la cosa més contracultural i políticament incorrecta que podem fer! Què ha succeït durant aquest any per a que finalment es corregís el despropòsit? Fonamentalment tres factors han inclinat la balança.

El primer és la constatació que eliminar dues assignatures del tronc central del batxillerat ens generava un cacau de personal de dimensions faraòniques. Una colla no gens menyspreable de professors en plantilla llicenciats en filosofia passaven de cop i volta a no tenir feina. Se’ls podien assignar altres tasques, és cert, però la llei no generava un forat nou que ells poguessin cobrir. No s’eliminava la filosofia per introduir uns estudis sobre pensament crític o sobre ètica empresarial –un oxímoron de llibre com allò d’intel·ligència militar-. O sigui, que de sobte ens trobàvem amb una munió de conserges i encarregats de la fotocopiadora amb sous de professor de secundària. El seny de masovera estalviadora de la consellera Ruiz ha prevalgut.

El segon factor és que l’eliminació de la filosofia era un proposta LOMCE, una idea del govern central, un toc de modernitat contaminat de pudor de ranci i d’humitat resclosida com tot allò que ha passat per les mans del ministre Wert. En un acte reflex, si Madrid elimina la filosofia, nosaltres la mantindrem. Ni som més reflexius, ni la valorem en un grau més alt, ni ens importa en el fons una merda el que pensés Schopenhauer. Catalunya és diferent, aquí fem les coses d’una altra manera. En el fons, hem tingut una sort immensa amb el ministre Wert, si arriba a ser intel·ligent, nosaltres, per contrapès, estaríem aprovant tot de mesures estúpides. Com que la seva llei era llastimosa, gairebé qualsevol cosa que fem en sentit contrari serà un èxit assegurat.

Finalment, aquí hem tingut un aliat inesperat, un heroi sorgit en el moment oportú, un deus ex machina amb cara de Francesc Orella. El nostre diletant impenitent, l’adolescent vora la cinquantena, el tira-canyes simpàtic, egòlatra i un punt nihilista, en Merlí. Aquest personatge de ficció ha fet que la matriculació per als estudis de filosofia, somorta des de temps immemorials, reviscolés miraculosament. Ha aconseguit allò que ningú havia aconseguit; no ens ha ensenyat, no ens ha fet pensar, no ens ha ofert una crítica devastadora, no li ha volgut canviar la vida a ningú: ha posat la filosofia de moda. Sens dubte, el millor que es pot fer per un moribund en els temps que corren.  Com podia la conselleria torpedinar la tercera temporada triomfal del professor que ens fa trempar? Tant cares com van avui dia les alegries!