Carme Chacón en el record

La mort inesperada de la Carme Chacón ha produït una reacció lògica de sentiments, de dolor, d’estima i de record. No podia ser d’una altra manera, dirigent del PSC però amb voluntat explicitada de voler tenir un paper cabdal al PSOE, ministre icònica del període de Rodríguez Zapatero al Govern. Chacón aixecava admiració incondicional i crítiques també a vegades injustes i exagerades.

Pels destins de la política vaig tenir l’ocasió de conèixer-la, era la cap de la llista del PSC a les eleccions generals i en un parell d’ocasions vaig formar-ne part, ja la vam veure al Congrés on tenia un paper cabdal, amb intervencions fermes, si calia dures, però amb rigor, i capacitat dialèctica notable en els debats - i va fer molts cara a cara amb els adversaris- però amb unes formes sempre exquisides sense entra mai en la picabaralla agre o en el discurs desqualificador. Arguments i raons. Com a ministre de defensa va trencar alguns dels tòpics habituals del país.

En tenim records, d’una certa aparença de mantenir les distàncies però amb una afabilitat i empatia  extraordinària en la distància curta. 

A principis de l’any 2011 la periodista Gemma Aguilera em va fer una entrevista per la revista El Temps, eren moments en que es prefigurava el congrés del PSC. Feia de diputat a Madrid i les posicions minoritàries que defensava sembla que havien cridat l’atenció de la periodista. L’entrevista que es va publicar i destacar en la portada portava com a títol: “A la Carme Chacón la conec poc”. Em va impactar el títol sobretot perquè havia anat a les llistes que va encapçalar la Carme Chacón en dues ocasions i vaig compartir el seu millor resultat, quan va sumar 25 diputats i també vaig viure la davallada el 2011 amb un resultat que ja anava de capa caiguda.

El fet de que es desprengués de la entrevista de que la coneixia poc em va desconcertar, perquè em va semblar injust i em va fer adonar de que a vegades compartint espais, idees i responsabilitat no acabem d’entrar a voler saber més d’aquells que comparteixen projecte i més quan la persona encapçala la llista electoral en la que participes.

A partir d’aquell moments vaig fer memòria de les seves actuacions, els seus discursos i posicionaments en el Congrés i en la seva tasca al Ministeri.

Vaig aprofundir en el coneixement de la persona i de la seva figura política. I vaig constatar que la Carme Chacón és una persona amb un nivell d’autoexigència molt alt, rigorosa en els plantejaments i exigent intel·lectualment que sempre procurava argumentar amb criteri i sense masses sofismes. Lúcida en les anàlisis i argumentacions de gran coratge en assumir responsabilitats i amb una capacitat de defensar les posicions amb seguretat, molt ferma en les conviccions davant les sistemàtics i a voltes injustos atacs del PP en torn de la seva acció com a ministra.

Segurament tot plegat era fruit d’ una més que notable preparació política. Amb un discurs coherent, contundent i ben estructurat.

I justament perquè era coherent amb el que pensava no sempre vam coincidir en els posicionaments i amb els mateixos anàlisi. No vaig entendre mai, per exemple, perquè havia signat un article amb Felipe González minimitzant les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut. Em va semblar que era un posicionament tàctic per les seves aspiracions a dirigir el PSOE i possiblement esdevenir la candidata a la Presidència del Govern per part del mateix PSOE.

No va negar mai la seva voluntat de tenir un paper clau en el socialisme espanyol més enllà de la seva pertinença al PSC. En alguns moments fins i tot crec que no va calibrar bé l’abast de l’article esmenat en el que afirmava que la sentència només tocava el 5% de l’estatut. Però aquets cinc per cent ha donat per molt, per massa potser.

En mig d’un debat sobre l’abast de la sentència al sí del grup socialista alguns defensàvem més el   T’estimem José Luis però estimen més a Catalunya que no pas en allò del defensaré el estatuto que salga del parlament que ens va llançar el president Rodríguez Zapatero. D’aquelles situacions crec que avui en paguem les conseqüències i potser aquells que des dins del socialisme podien modificar prescripcions polítiques i no ho van fer haurien de posar damunt la taula solucions.

Recordo també una discussió, la darrera potser, que vam tenir amb ella sobre la necessitat de la reforma exprés de la constitució a poques setmanes de tancar la legislatura. Ella ho defensava com una necessitat a nivell Europeu i per garantir fons de finançament, altres creiem que si calia fer la modificació calia fer també un referèndum en el que la ciutadania es podés manifestar sobre l’abast del que podia significar la modificació.

Després el resultat electoral ja va portar a no tenir cap més possibilitat de seguir debatent.

Més enllà de les discrepàncies en l’anàlisi d’algunes accions politiques en un moment tant emotiu com el que ens ha tocat viure amb al seva sobtada i injusta mort  passen al lloc de la pura anècdota i prevaldrà sempre el record de la sensibilitat per la justícia social que sempre va tenir i l’esforç que sempre feia per que es percebes en ella una proximitat i calidesa en el tracte que la feia una política majoritàriament estimada i aquets dies molta gent desconeguda ha fet comentaris sobre la seva figura i el seu valor com símbol de la transformació cap a la igualtat al nostre país.

Temps doncs de record, d’estima i respecte.