Tafaners i bocamolls

Dues categories de persones (no les valoro, hi ha gustos per tot) que la societat actual sembla necessitar com l’aire que respira. Encara que, amb la seva acció, acabi patint problemes respiratoris fruit de la contaminació que aquesta comporta.

Per què la funció del tafaner, quina és? Escampar la veritat? Sincerament, penso que no. I és que, per cada tafaner que n’escampa una, vint-i-tres escampen afirmacions sense contrastar o, directament i pel broc gros, mentides.

El bocamoll és diferent, però no per això menys perillós. Perquè ell, generalment, deixa escapar la veritat que li han confiat de manera irresponsable. Com qui confia a un infant el lloc on és amagada la xocolata i li afegeix que no la toqui. Per tant, el bocamoll no té cap funció. Altra cosa és que, fruit de la seva incontinència, acabi generant tants o més problemes que el tafaner.

El curiós és, però, que ambdós es complementen perfectament. Com el cul i la cadira. Perquè, serveix d’alguna cosa la cadira si no hi ha ningú que hi segui? És perillós un bocamoll si no té un tafaner que l’escolta i es converteix en caixa de ressonància d’allò que el primer explica? I, des del costat contrari, de què serveix un cul si no hi ha cadira on reposar-lo? Quin rumor escamparia un tafaner sense un bocamoll que li hagués explicat un secret?

Deia al principi que ambdues figures son més imprescindibles que mai en la societat moderna. Ho son perquè aquesta s’ha volgut revestir d’una aura de transparència que, si llegim diaris o escoltem ràdios, veiem que és pràcticament inexistent. El poder té por de la transparència. Per això justament, els que fiquen el nas on no els demanen i els que es salten els secrets, son cada cop més necessaris. Per mantenir viu el somni d’una societat crítica que vetlla pel seu bé i el dels seus ciutadans. Per això i per estar al nivell dels adversaris. Que allò de posar l’altra galta un cop has rebut el primer mastegot, queda molt bé pel Nou Testament però per la societat moderna...

De tota manera, a mica que reflexionem, sembla clar que aquesta aparent transparència té més forats que un colador de cuina. Agafem dos exemples distanciats en el temps i que aquests dies han omplert pàgines de diari. La conversa de Lluís Prenafeta amb Artur Mas de l’any 2009 sortida a la llum arran del cas Pretòria, i els comentaris de David Bonvehí a la reunió de Manresa. Amb conversa paral·lela inclosa.

Aquesta segona, que té en benefici propi la immediatesa en la difusió, té aspecte d’una mostra clara de lluita entre partits o faccions de partit (perquè es descarta un intent de desprestigiar la facció més autonomista del PDCAT?) per aconseguir o mantenir el poder. Amb un tafaner que enregistra el discurs i un bocamoll que s’afanya a enviar-lo a la premsa.

L’altra, la de Prenafeta i Mas, planteja més interrogants. Perquè, a no ser que algú hagi descobert el transport en el temps i hagi reculat fins 2009, està enregistrada fa 8 anys. I per algú que té entre les seves funcions el fer complir la llei i respectar, si no hi ha manament judicial, la privacitat de tots els ciutadans, no sembla el termini més raonable.

Perquè, com s’entén que, amb tot el que ha plogut en aquest temps, la conversa no hagi vist la llum fins avui? És creïble que un tafaner, sabent que té una notícia bomba, renunciï a ser un bocamoll i obtenir-ne beneficis? O que un responsable polític, jurídic o policial, sabent que té un mort a l’armari, l’hi deixi durant tants anys i sense denunciar-ho? Què s’amaga al darrera de tot això?

Perquè, si hi ha alguna motivació, per fosca i bruta que sigui, es pot arribar a entendre. Que no a justificar, compte.

Però si no n’hi ha, la cosa és gravíssima. Perquè evidencia que el sistema, a més de no ser transparent, és ineficaç.

Jo, sincerament, preferiria estar envoltat de tafaners i bocamolls, que immers en un fangar on ningú sap que ha de fer i tothom dona tombs esperant que, com en el conte del ruc, soni la flauta per casualitat.

Clar que, en ambdós casos, el que es trasllueix és que hi ha qui, per damunt d’aquest caos aparent, fa anar els fils segons li convé. El tafaner de tots els tafaners que ho sap tot de tothom, i el bocamoll de tots els bocamolls que, a diferència del tradicional indiscret que ho xerra tot, només diu el que vol i quan li convé.

I això, suposo que hi estareu d’acord, no dóna tranquil·litat d’esperit ni confiança en el sistema.