Disbarats de joventut?

Tothom vol, si més no sobre el paper, que les persones joves siguin actives i compromeses. Moltes són les crítiques a la joventut d’avui dia, acusada de ser apàtica, individualista i mancada d’iniciativa. Retrets que són el reflex de la hipocresia d’una part del món adult que, a l’hora de la veritat, tremola davant d’un jove actiu i compromès. Una hipocresia que es va fer evident després de l’ocupació de la seu del PP a Barcelona per part d’Arran, davant la qual gairebé tots els partits es van alinear per condemnar l’acció, al mateix temps que els tertulians habituals criticaven amb to greu una actitud que consideraven inapropiada i infantil. Articles diversos, columnes d’opinió, twits, declaracions institucionals... Tot un arsenal de correctius polítics i mediàtics cap als joves que havien decidit fer alguna cosa per implicar-se i transformar el seu entorn.

Un fet similar s’ha donat amb les persones joves que s’han incorporat recentment a la política institucional. Quants debats absurds hem hagut d’aguantar sobre la manera de vestir o el pentinat de regidors o diputats? Quantes vegades s’han titllat de poc serioses o infantils les propostes de partits amb una important presència de joves, com la CUP o Podem –per parlar només de dos exemples recents-, malgrat que moltes vegades aquestes propostes són, amb les dades a la mà, més sòlides que les dels partits tradicionals? Molt sovint, el “tocar de peus a terra” només és l’escut que utilitzen els que han manat tota la vida per ocultar interessos que poc tenen a veure amb el bé comú. Aquests grans polítics que a cops de savoir faire, bones paraules i dilatada experiència ens han conduït fins a l’abisme de deutes desorbitats i nyaps de gestió que costarà anys redreçar.

Podem concloure doncs que l’única participació juvenil “correcte” i acceptable és aquella que contribueix a legitimar el model polític i econòmic actual, és a dir, la que no el qüestiona. S’inverteixen milions d’euros a fomentar i glorificar la figura de l’emprenedor jove, malgrat que les polítiques d’emprenedoria són un autèntic fracàs a tots els nivells –el 90% dels nous projectes empresarials han d’abaixar la persiana abans dels primers 5 anys-, mentre s’ofereixen engrunes a les associacions juvenils –o al moviment cooperativista si ens volem centrar en l’àmbit merament econòmic-. El motiu és simple: l’emprenedoria fomenta l’individualisme i la competitivitat, l’associacionisme uneix a les persones i incentiva maneres de treballar basades en la cooperació. Quins són els valors que es fomenten des de l’administració i per què? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer.

De la mateixa manera, el jove polític que escalfa la cadira i dóna suport a les polítiques  que apuntalen el sistema es considera una persona seriosa i amb les idees clares, mentre que el que defensa una posició crítica –ja ni tan sols revolucionària, simplement crítica- és una persona utòpica i infantil. Les acusacions dirigides a Arran, les crítiques als representats polítics joves de partits d’esquerres, no són en el fons retrets biològics, són retrets ideològics. I en certa manera és comprensible que els adults amb poder s’abraonin amb fúria sobre la joventut crítica, doncs els primers representen i s’aferren a un món també envellit i cansat, on tot és estàtic i res s’ha de moure massa, mentre que la segona s’obre pas carregant a les espatlles la vitalitat i la joventut del món que ha de venir.

Josep Mañé Chaparro
Membre de Som Poble i militant de la CUP El Vendrell