Teatre

Tisores i teatre infantil al Baix Penedès

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Ha finalitzat fa pocs dies la trenta-novena edició del festival de teatre infantil i juvenil del Baix Penedès. Una iniciativa dels Serveis Educatius amb la col·laboració del Teatre Àngel Guimerà del Vendrell i la Diputació de Tarragona. Iniciativa, per cert, retallada en el seu pressupost, però igualment reeixida gràcies a la tenacitat dels seus impulsors. Hi han participat vint-i-tres centres de la comarca, han mobilitzat un total de 2400 espectadors i ha servit per a que 775 nens i nenes tinguin una experiència única treballant com a actors. Un èxit. No apareixerà a les proves de competències bàsiques, ni en resultarà un índex superior en cap ítem de PISA, però és indiscutiblement un èxit rotund.

Si s’ha celebrat igualment i si ha estat un èxit, significa això que la retallada ha estat innòcua? Privar-lo de recursos i aconseguir que funcioni demostra que hi havia malbaratament? Aquesta seria la trista conclusió a la que arribaria un gestor neoliberal amb mires més curtes que els prismàtics del Titànic. Com que tinc plena confiança en la incapacitat dels nostres gestors públics i entenc pel seu discurs que el seu paradigma mental és efectivament neoliberal, em prendré cinc minuts per intentar fer-los veure que van errats. Difícil missió; dubto que aquest bloc figuri entre els retalls de premsa que arriben a les taules dels consellers.

Certament es pot muntar un festival de teatre amb quatre canyes i una fotocopiadora. De fet, amb quatre canyes i una fotocopiadora es pot muntar una revolució, una empresa tecnològica o un club de fans de Bertín Osborne. El resultat pot ser el mateix amb una espardenya de betes que amb un calçat tècnic, si l’objectiu era arribar a una destinació concreta. Quina és llavors la diferència? Ben calçat ho podria repetir demà, en canvi, en condicions precàries necessitaré uns dies per refer-me i potser a la llarga ho deixaré estar. A la llarga. Aquí és on he perdut l’atenció del polític. Però el llarg termini és el que justifica uns recursos, un sistema. Per a les iniciatives, per a les arrencades ja tenim la voluntat, la motivació, l’impuls. Els diners no només paguen unes despeses i donen més llustre als esdeveniments. Faciliten la pervivència perquè són la mesura de la implicació dels poders públics. Si hi ha uns recursos, si la implicació queda clara mitjançant unes partides prou dignes, les activitats que valen la pena ja no depenen de l’esforç individual d’unes persones concretes sinó que queden assumides en el sistema. Per això val la pena que no es retalli en educació, tampoc en festivals de teatre. Perquè el polític no està per donar copets a l’esquena als qui s’esforcen, resulten molestos, de fet, quan es posen condescendents. La seva feina és recompensar-los i integrar les iniciatives personals en dinàmiques col·lectives arrelades i de llarga durada. La seva missió és canalitzar, garantir, donar suport i assegurar tot allò de bo que produeix la societat a la qual serveixen.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local