Política

La variant

El president del govern d'Espanya, Mariano Rajoy. ACN

El president del govern d'Espanya, Mariano Rajoy. ACN

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Van estar de moda fa uns anys. Una com tantes altres formes de dilapidar diner públic per, deien, afavorir una mobilitat ciutadana que, finalment, ha tornat a quedar col·lapsada per l’augment brutal del transport privat, en gran part afavorit per la pèrdua de qualitat del transport públic a curta i mitja distància en benefici del de llarga distància i alta velocitat.

I ara us preguntareu: Què té a veure una variant amb els darrers pressupostos que en Rajoy, pacte a pacte i regal a regal, està aconseguint que siguin aprovats al Parlament espanyol? Doncs al meu entendre, molt. Perquè el preu que està pagant Rajoy per aquesta aprovació és, ni més ni menys, el de construir una variant gegantina del corredor mediterrani encara en obres.

Mentre tots ens fixem en els diners i el reconeixement del deute que han aconseguit Euskadi i Navarra, que els col·loquen en una situació privilegiada (i única a Europa), passem per alt els acords complementaris, els serrells, que també s’inclouen en la negociació i els acords.

Si la premsa no menteix, Vitòria ha aconseguit desblocar l’anomenada “Y basca”, que ha d’incorporar les capitals basques a la xarxa del AVE al mateix temps que obre una nova connexió ferroviària cap a Europa. Un acord que inclou, a més, la construcció d’estacions de diversa categoria per aquests trens (com la que esperem tenir a Vilafranca del Penedès, per exemple) i la, també esperada a casa nostra, d’una plataforma multimodal que faciliti el transit de mercaderies internacionals. I tot, segons expliquen, per dinamitzar el port marítim de Pasajes que permeti injectar a la xarxa d’alta velocitat europea les mercaderies arribades per mar o que han de sortir per ell.

Encara no heu intuït la maniobra? Doncs ara ajunteu tota aquesta informació amb l’entestament aparentment insensat de Madrid en fer passar el corredor mediterrani per la capital, mireu-vos un mapa d’Europa occidental i segur que s’encén la llum. Tot sembla indicar que Madrid aspira, amb la complicitat del País Basc en conjunt, a construir una variant del corredor mediterrani.

No es tracta de poder transportar el que es produeixi o arribi al sud de la península cap a Europa? Doncs si mireu el camí només amb el mapa d’Espanya, el corredor mediterrani sembla estar cantat. Però si hi incorporeu França i us plantegeu París com objectiu (França també és un país centralista), constatareu que el camí de Barcelona no és gaire més curt que el de Irún, que connecta amb el corredor atlàntic. La variant doncs, està cantada. I mentrestant nosaltres fent befa i escarni del parany posat per Madrid. El túnel central dels Pirineus. Oblidant que la frontera amb Europa arriba fins a Irún.

Certament, el llevant mediterrani surt perjudicat per aquest replanteig, però als extremenys i als portuguesos se’ls obre un món de possibilitats en quedar més a prop.

Però, sobretot, al govern central se li obre l’oportunitat d’una gran jugada. La d’ofegar –o si més no castigar- l’economia catalana i els cants de sirena dels independentistes que li expliquen que sol es viu millor i surten més els números. I fer-ho, simplement, retardant el corredor mediterrani en benefici de la variant basca i amb l’excusa d’equilibrar un estat clarament descompensat. Solució que, a més i gràcies a la privilegiada situació econòmica dels bascs, els allibera dels fantasmes d’una DUI o similar en aquell territori. No sembla que a Euskadi estiguin per modificar un estatus que els dóna tot el poder econòmic i, a més, fa que l’estat central justifiqui i defensi davant Europa aquest estatus únic i excepcional, ara garantit per quinze anys segons els darrers acords. O potser no és cert que el poder econòmic és avui el que condiciona el poder polític i no a l’inrevés?

En el fons, potser per això som diferents el País Basc i La Catalunya. Masculí i femenina. A la meva joventut, quan volies marxar de casa, els nois només havíem d’aconseguir guanyar diners. Les noies, per contra, havien d’aconseguir que els pares els hi donessin permís per marxar. Perquè els nois, en base al seu sexe, eren més aviat una càrrega. Un destorb.

Calia rentar-los la roba, fer-los el dinar, etc... No així les noies que, en la seva condició d’aprenents del que suposaria dur la seva futura casa, feien pràctiques rentant la roba (la seva i la dels altres), fent el dinar de tothom, etc... Per tant, eren una ajuda important que dolia perdre.

Però, tot i això, hi havia una paradoxa curiosa. Els nois, sobretot per part de la mare, eren retinguts a casa mentre es podia. Donant-los evidents privilegis respecte les germanes. I quan finalment, optaven per l’emancipació, se’ls seguia ajudant, en feina o espècies, tolerant-los fins i tot certs abusos. O potser la vostra germana també tenia privilegis a casa o, un cop emancipada, es presentava el cap de setmana amb una maleta plena de roba bruta?.

Doncs això és el que està passant amb Catalunya, la filla que aspira a ser lliure i encetar la seva pròpia vida. La família veu que haurà de renunciar a la seva força de treball i els seus ingressos i malda per retenir-la mentre tolera que el germà vagi per lliure, torni a l’hora que li rota, gasti el que el cos li demana i, a més, faci ballar tothom al seu so. Oblidant que té una germana que cobra menys a la feina, té més obligacions a casa i, al damunt, està mal vista per molts perquè vol ser independent, cosa que aquests interpreten com l’abandó dels seus pares.

Injust, no?

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local