Maria Cabrera i La ciutat cansada

Amb La ciutat cansada (Proa), la poeta i filòloga Maria Cabrera (Girona, 1983) va obtenir el Premi Carles Riba 2016.

Els poemes de La ciutat cansada, tal com explica la mateixa autora, estan elaborats a poc a poc. Posant-los en saó, doncs, estan escrits des de diversos llocs, des de diverses ciutats. Per tant, cal parlar no d’una ciutat sinó de la ciutat com un espai real alhora que imaginari, així com també cal parlar de la ciutat viscuda en dos nivells: extern i intern.

No ha d’estranyar. Maria Cabrera escriu des de l’experiència del cos, des de l’experiència orgànica, com afirma ella mateixa cada vegada que se li pregunta pel seu mode d’escriure. És una expressió, experiència orgànica, que agradava a l’escriptor i poeta visual Guillem Viladot, o al mateix Gaudí, que va practicar una arquitectura orgànica on les formes externes expressen no només la forma que pren la pedra, la ceràmica i el ferro sinó també una ànima en la geometria interna.

No busqueu poesia convencional a La ciutat cansada. Ni en el fons ni en la forma, que sovint apareix en una prosa escrita amb gran ductilitat verbal i ondulant ritme poètic. L’autora es complau en el so de les paraules, però també en la veu, que no sempre és la mateixa, fins i tot en la dicció. Hi ha un poema en què Maria Cabrera adopta l’accent mallorquí. Un temps va viure a Ciutat de Mallorca, i es va empeltar del mallorquí.

Potser perquè Maria Cabrera s’empelta del que sent i el que veu és que signa els seus poemes posant l’època de l’any i la ciutat on els va escriure: Girona, Ciutat de Palma, Barcelona; i també Heilderberg, i Buenos Aires, i llocs propers com la població gironina de Llançà i el barri barceloní de Sarrià; i encara Amherst (Massachussets), la íntima pàtria d’Emily Dickinson. En els poemes escrits a Amherst hi ressona la veu de la gran poeta americana.

Maria Cabrera emparaula el que sent i veu, per dir-ho en l’expressió filosòfica de l’antropòleg Lluís Duch. Emparaular és donar un sentit a l’experiència i verbalitzar-lo.

Maria Cabrera ens fa anar més enllà si dels seus poemes de llocs i entre-llocs en fem una interpretació simbòlica de la ciutat. Aleshores trobarem que, tradicionalment, es considera la ciutat una personificació de la dona. I si la Jerusalem celeste de l’Apocalipsi és una figura de la ciutat ideal, la fundació d’una ciutat és més que un fet històric. Una ciutat amb història ha de tenir els seus mites, la seva llegenda... A Barcelona es diu que la va fundar Heracles, l’heroi dels dotze treballs.

I ara podem preguntar-nos, per què aquest títol de La ciutat cansada? Ciutat nova, ciutat vella, ciutat auroral, ciutat cansada. Maneres de dir els sentiments de la ciutat si entenem la ciutat com un ésser viu, orgànic, i ho és. Per això també podem dir ciutat comunicada, o ciutat incomunicada. Ciutat acollidora, o ciutat refractària. Depèn del moment i de l’experiència concreta. Perquè de tot hi ha, a La ciutat cansada, que podem percebre en formes d’hospitalitat o d’intempèrie. Cal fer visual el llenguatge per tal de dir més bé l’experiència de l’amor o de l’amistat, però també per dir millor el desconsol o la fallida emocional. És evident que en l’època en què la comunicació és més fàcil que mai és també l’època dels grans desajustaments comunicatius.

Els poemes de Maria Cabrera, que prenen foc en ser llegits, dits en veu alta fan saltar guspires. Aquest és el poder de la paraula poètica, que alhora que pren, atrau, dóna significances diverses als poemes perquè mai ni les escriptures ni les lectures són neutres. Escrivim i llegim des de qui som i des dels propis referents. Igualment, la crítica literària és en última instància una forma d’autobiografia.

A La ciutat cansada es troben ressons de ciutats així com també de la ciutat íntima que som cadascú, amb les seves cases, places, carrers, arbres, monuments. La ciutat com una llar plena de llums diverses, o com una escletxa per on fugir quan ens cal fugir, o per esglaiar-se en veure rodamóns de mans arrugades i mirades tristes dormint sobre cartrons. Maria Cabrera escriu els cels i els inferns de la ciutat, així com escriu també dins i fora del jo que escriu. Poemes que són cartografies dels sentiments.

Per això als poemes de La ciutat cansada es troben tants cansaments existencials com expressions de l’èxtasi de viure. Perquè a La ciutat cansada hi ha la poesia del que es viu a la ciutat i del que viu la poeta. La ciutat és com un mirall de l’existència humana en la seva manifestació orgànica interna, però també social i cultural. Perquè hereus dels que ens han precedit, portem els seus gens tant com el seu imaginari col.lectiu, ni que sigui per fer-ne bocins. No és cert que les avantguardes han entrat als museus? Tot acaba formant part de la tradició. També formaran part de la tradició llibres de formes tan obertes com el de Maria Cabrera, fruit dels nostres temps intermedis que encara estem escrivint.