Reprovació

Brindis al sol

El ministre de Justícia, Rafael Catalá, . ACN / Laura Fíguls

El ministre de Justícia, Rafael Catalá, . ACN / Laura Fíguls

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Ho han aconseguit. Les forces de l’oposició al Congrés dels Diputats, encapçalades pel PSOE que presentà la moció, han aconseguit reprovar al ministre Catalá. I amb ell, al fiscal general de l’estat José Manuel Maza i al fiscal en cap de Anticorrupció Manuel Moix. 207 vots a favor i 134 (els del PP) en contra, que condemnen el fet de: “obstaculizar la acción de la justícia en las causas judiciales por delitos relacionados con la corrupción”. Fins aquí, tot molt bé. Però potser ens hauríem de preguntar: I ara què?

Perquè la resposta del PP, el partit que dóna suport al ministre, ha estat de les de sentir ploure. Poc importa que, l’octubre de l’any passat tingués un altre ministre reprovat per accions similars. Ho recordeu? Fou el ministre català, Jorge Fernández Diaz. El quart dels ministres de Rajoy al que s’intentava reprovar després de la doble intentona contra Wert i la que va afectar Montoro, que resultaren derrotades. Però aquesta quarta reprovació, tot i resultar positiva, tampoc va deixar que la sang arribés al riu. El ministre estava en funcions i ningú va considerar oportú fer llenya de l’arbre caigut.

Ara, tampoc sembla que hi arribarà. Potser perquè el PSOE té a les seves espatlles l’única reprovació que fins aquell moment havia prosperat, la de la ministra Magdalena Álvarez en temps de Zapatero, que va ser rebutjada pels pèls al Congrés però resultà aprovada al Senat, on el PP tenia majoria absoluta, provocant la seva substitució al ministeri de Foment per José Blanco.

I és que, probablement, cap dels partits (per descomptat el PP i el PSOE, però els altres...) es pren seriosament aquest mecanisme que teòricament hauria de permetre eliminar els governants corruptes, tramposos o, simplement, ineptes. Si no es va aconseguir amb els cinc ministres de la colza del temps de Calvo Sotelo, res fa pensar que ara servirà per alguna cosa més que per engegar proclames i retrets als quatre vent amb evidents intencions electorals.

Però no hauria de ser així. Perquè la societat bé que ha anat posant mecanismes per evitar aquesta mena de situacions, no?

Tots sabíem que, quan ens matriculàvem d’una assignatura a la carrera, allò ens donava dret a dues convocatòries (juny i setembre) i que en una d’elles havíem de demostrar que havíem après el que ens demanaven. Quan, més cap aquí, ens posaren la nostra primera multa de trànsit o aparcament, tots sabíem que teníem un temps per defensar-nos i que, si no l’empràvem o els nostres arguments no eren convincents, havíem de passar per caixa. I fa quatre dies, quan vàrem comprar el nostre darrer telèfon mòbil o ens van donar la darrera tarja de crèdit al banc, vàrem aprendre que si erràvem tres cops la contrasenya, ens quedàvem sense mòbil o sense tarja. Si més no, fins que algú hagués comprovat que el telèfon o el compte bancari eren els nostres. Fins i tot els delinqüents saben avui que hi ha un límit en la gravetat del delicte que, si es supera, et du de cap a la presó. I que, si no arriba a aquest nivell però tens antecedents, com que tot suma, també hi entres.

En política no. Tu pots fer el que facis i et poden reprovar, però tu pots seguir gaudint del teu lloc i els teus privilegis. Fins i tot pots reincidir o estar implicat en tres o quatre malifetes, que si no vols, no te’n vas.

Alguns direu ara que hi ha politics que han plegat, i és cert. Però preguntem-nos amb la mà al cor si han plegat perquè el sistema els ha obligat o perquè els seus companys i el partit en el qual tots junts militen els hi ha aconsellat o obligat. I si som sincers i pensem en el grup mixt que tenen moltes institucions polítiques, convindrem que és la segona opció la que sembla més probable.

No creieu que seria més democràtic i més higiènic que fos la pròpia llei la que recollís l’obligació –i dic obligació i no recomanació- de plegar d’aquells que resultin afectats per temes de corrupció, malversació o trampa ?. Sense oblidar, insisteixo, la ineptitud, la mandra o la barra.

Per què no es modifiquen els reglaments de les institucions públiques en aquest sentit? Bé que ho fan els partits internament, expulsant militants o multant diputats que voten pel seu compte.

Jo crec, sincerament, que això seria una manera de demostrar a la ciutadania, als votants, que allò que tant sovint es diu de regenerar la democràcia no és un brindis al sol. Que la cosa va de veres. I tant de veres que comencen per ells mateixos. Per controlar més les seves feines. Per fer el que fan, millor i sense trampes. Per millorar el seu rendiment en tot allò que els ciutadans els reclamem. És molt fàcil acusar als altres de manca d’exemplaritat mentre anem fent allò que ens ve de gust, sigui o no exemplar. Ja sabeu, allò de la palla a l’ull aliè i la biga al nostre.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local