Nominats

Corren temps de nominacions, expulsions, aliances i similars. Conceptes que formen part de la nostra vida gràcies a la televisió i els programes concurs que n’omplen la programació i a molta gent li incrementen la factura del telèfon de forma més o menys tramposa.

Perquè si coneixeu una mica el món audiovisual, segur que teniu clar el concepte del fals directe. Aquelles entrevistes on el presentador s’atipa de donar l’hora sense necessitat. I és que sovint, allò és més enregistrat que “Casablanca” però, com que el programa s’emet a partir de dos quarts de deu, el presentador es posa el rellotge a l’hora i tira milles. Tallant quan li diuen i engegant quan li manen. Que no us ho creieu? Doncs penseu una mica. Com expliqueu que els escenaris del programa puguin canviar en un parell de minuts? O que els nàufrags televisius pugin a una barca i en tres minuts apareguin llestos per fer una prova en una altra platja?

Trec aquests exemples per poder reflexionar sobre com, aquests mateixos programes, tenen la barra de demanar a la gent que truqui per telèfon (naturalment pagant) per votar a algun dels nominats que acabarà essent expulsat, repescat o castigat en funció d’allò que, suposadament, digui l’audiència. On queden aquells “notarios del ilustre colegio de Madrid” que certificaven que les preguntes no estaven trucades, que els concursants no feien trampes i que, per tant, al públic no li aixecaven la camisa? Avui tot es resol amb un gràfic de barres i uns percentatges que pugen i baixen en una pantalla. Sovint de forma prou brusca com per aixecar sospites estrictament matemàtiques. Mireu, per augmentar un 1% el percentatge d’un nominat, en el cas que ja haguessin telefonat 10000 persones, es necessitarien 100 vots més a favor d’ell i, el més important, cap a favor dels contrincants. Malgrat això, algú qüestiona les dades, els percentatges i les decisions que es prenen -no us ho perdeu- en nom de l’audiència?.

Aquesta és la reflexió central. Creieu que el públic vota o, simplement, paga la trucada? I si ho fa, és en funció del que li mostren a la pantalla i comenten uns experts que mantenen debats acalorats i inacabables, però, segons els respectius presentadors, interessantíssims?.

Permeteu-me ara que faci un salt mortal. Reconeixent que aquesta televisió no m’interessa si no és per intentar evidenciar els mecanismes de manipulació que aplica. Perquè tinc la sensació que son els que ens apliquen a tota hora i en molts altres àmbits.

Hi ha un problema i cal resoldre’l (o no) passant-li el mort a algú?. Es fa el llistat de nominats i es posa en marxa el concurs. Els opinadors debaten, posem per cas, sobre la solidesa de la nostra economia. Ens inunden de xifres, gràfics, declaracions, etc... mentre uns culpen en Pau, altres en Pere i altres na Berenguera. Tots amb arguments i amb més o menys vehemència. La gent, suposadament, es va fent la seva opinió i acaba condemnant a un dels tres. Al culpable o al que ha estat més criticat, vituperat i posat davant dels focus? Aquí rau la meva preocupació. Perquè, seguint amb l’exemple econòmic, ara tothom té clar que el Banc Popular era l’esca del pecat, l’arrel de tots els mals de cap de la nostra economia actual.

Però, n’estem segurs? Perquè, quan va esclatar l’escàndol de Bankia tots dèiem que havíem tocat fons i que ja tocava remuntada. El mateix, ai las, que havíem dit quan foren les Caixes (menys la de Pensions, clar) qui dugueren el carro pel pedregar. I probablement el mateix que direm quan, d’aquí uns dies, esclati el següent escàndol que sembla que podria afectar Liberbank, banc del que jo, ho confesso, no havia sentit a parlar.

Potser estem assistint a una versió econòmica del popular “Supervivientes”. Potser hi ha una reducció progressiva d’entitats en el sector per la via de la lluita a mort i el canibalisme de les entitats fortes. Potser, en el fons, el “concurs” busca un guanyador únic que s’endugui el pastís un cop eliminats els rivals.

I clar, si fos una lluita pura i dura on nosaltres fóssim simples espectadors, no hi hauria res a dir. Però quan hi ha els diners de la gent en joc (i aquí no en forma de trucada tarifada sinó com a estalvis dipositats o pensions a cobrar), la preocupació i la malfiança son legitimes. Com la demanda de claredat i integritat. Cal saber tot el que passa. Sense amagar conills al barret.

Però, em temo que estic –estem- fent l’enèsima petició al buit. Perquè, creieu que algun dia sabrem per què, de la nit al dia, Qatar ha passat a ser l’instigador, finançador, motivador i culpable de tots els terrorismes islàmics que es fan i es desfan? Una nominació que, curiosament, ha netejat Aràbia Saudita de la xacra que molts segueixen creient que té. O per què l’ex conseller Germà Gordo sembla haver reunit en la seva persona i en pocs dies, totes les maldats del postpujolisme?

Intueixo que hi ha gat amagat. Que, com en els programes de televisió, ens diuen que es filma les 24 hores però, curiosament, emeten només certes escenes. Per no avorrir a la gent, diuen. I jo em pregunto: No serà per mostrar només allò que convé mostrar? Allò que fa que la gent truqui, opini o cridi i que els permet dir allò de: “La audiencia ha decidido...)

Ep, l’audiència televisiva, no l’Audiència Nacional.