República, o la construcció de la identitat

La identitat nacional està formada per una amalgama d’elements culturals, històrics, lingüístics, simbòlics... Però també socials i polítics, i és en aquests en els que m’agradaria centrar-me. Quan parlem de la identitat francesa en què pensem? Probablement en conceptes com república o laïcitat, però també en centralisme o segregació. Al referir-nos a Suècia possiblement ens vingui al cap l’alta qualitat educativa, i al mencionar Cuba pensem en revolució i antiimperialisme. El Regne Unit és monarquia i tradició, però també parlamentarisme, el Kurdistan és comunalisme i feminisme, etc. És a dir, associem la nació amb unes idees polítiques i socials determinades. La identitat nacional segurament és una confluència entre el com em veig i el com em veuen, i evidentment aquí hi entren tot un seguit de tòpics i estereotips, però això no contradiu el fet que cada comunitat compta amb una cultura política, una evolució històrica que contribueix a generar unes característiques polítiques i socials específiques.

Òbviament, aquesta associació de la identitat nacional amb determinats ideals o projectes polítics no és un fenomen natural, sinó una construcció de l’imaginari col·lectiu que s’ha anat configurant al llarg del temps, condicionada com hem dit per la cultura política de cada societat. Si avui parlem dels valors republicans i laics de França, ho fem, entre altres motius, a causa del triomf d’una revolució que va posar fi a la monarquia i establí un nou règim, basat en principis i idees  liberals, que s’han anat fusionant amb la identitat francesa fins a ser avui en dia gairebé inseparables. Si parlem de la Cuba independent i solidària, és perquè aquests valors han estat assimilats pels cubans i les cubanes, fins a considerar-los elements definitoris de la seva identitat. Si la història hagués estat diferent, ara potser vincularíem la identitat francesa amb una la monarquia i la tradició, i la cubanitat amb el caciquisme i la submissió als Estats Units, o a l’Imperi Espanyol, qui sap.

Ara i aquí, en aquest petit país, tenim una oportunitat de reformular la nostra pròpia identitat, de decidir com volem veure’ns i com volem que la resta del món ens vegi. Ens trobem davant una oportunitat de canvi real i profund, davant la qual és imperant vincular la idea de catalanitat amb els valors i interessos de les classes populars. Penso que és un moment important per aconseguir associar la identitat catalana -ara que es troba en aquesta fase de reformulació- amb els valors de la república, de la dignitat popular, de la democràcia política i econòmica, del socialisme al cap i a la fi. A opinió meva, seria un greu error que l’esquerra política i social es quedés al marge d’aquest procés, regalant la seva potència transformadora a la burgesia i a les seves organitzacions. Cal arremangar-se, cal assumir contradiccions profundes, cal lliurar i guanyar la batalla ideològica, cal construir un procés constituent on una gran majoria aposti per unes noves institucions, una nova legalitat i un nou funcionament democràtic al servei dels treballadors i de les treballadores.

Dir que el nacionalisme divideix a la classe treballadora és una anàlisi insuficient per a explicar una realitat que és sovint més complexa. Que la identitat nacional s'ha utilitzat, i s’utilitza, com a salvaguarda legitimadora i encobridora dels interessos de qui té el poder és una evidència, però és un error ignorar que aquesta identitat és quelcom important per a molta gent a l’hora de definir una part del qui sóc, un error que ens torna a tancar en aquella torre de marfil des d’on l’esquerra parla amb un idioma allunyat del què percep, del que sent, del que viu la gent, mentre la dreta continua reforçant la seva hegemonia, construint una catalanitat a imatge i semblança seva i dels seus interessos.

Josep Mañé Chaparro
Membre de Som Poble i militant de la CUP El Vendrell