Literatura

Llegendes de bruixes

Teresa Costa-Gramunt 19-06-2017 09:38 Lectures 290
Coberta de 'Llegendes de bruixes'. Eix

Coberta de 'Llegendes de bruixes'. Eix

Amb la publicació de Les bruixes d’Arnes, La metgessa de Barcelona, Les dones sàvies de la muntanya i El caçador de bruixes, David Martí (Barcelona, 1970) s’ha anat fent un nom en el coneixement de bruixes, remeieres, herbolàries, sanadores, curanderes, dones sàvies, llevadores, sibil.les, endevinadores, vidents, magues, encantadores, fetilleres... Figures femenines que es confonen en l’imaginari col.lectiu i s’encaixonen en el nom genèric ‘bruixa’.

Hi va haver una època terrible que centenars de dones van ser cremades per bruixes, la majoria innocents. Mirat a través del temps, sembla més aviat un fenomen que derivat per una banda de la superstició ambient i per l’altra emparat en el dogma religiós, en podríem dir ‘donafòbia’. Es cremaven o penjaven dones que per la circumstància que fos vivien soles, o s’atrevien a no seguir el corrent establert i així es feien sospitoses en les comunitats tan tancades de l’època; s’empresonaven dones que tenien habilitats sanadores, o que plegaven herbes de la muntanya i en feien remeis, o sabien donar consell, o ajudaven a dur fills al món. Però tantes, i alienes a aquests mesters, simplement van ser denunciades per gelosia o malvolença per part d’algun veí o veïna.

Aquell gran metge, creador del concepte de la medicina psicosomàtica que va ser Juan Rof Carballo, en un dels seus escrits parla del desig ocult, fruit d’un instint biològic no superat per la maduració de la persona, de voler ‘matar’, ni que sigui amb la imaginació, l’adversari o adversària. Aquest instint no sublimat per una cultura que respecti l’alteritat, la diferència, els drets de les persones, a vegades es torna col.lectiu.

De manera que, amb fèrries lleis a la mà creades expressament, hi va haver cacera de bruixes entre els anys 1424 fins al 1620. Ho explica amb tot detall David Martí al seu llibre Llegendes de bruixes i altres històries dels boscos (Ediciones B). No se sap la xifra exacta de les morts de bruixes a Catalunya, que és l’àmbit territorial que l’autor ha estudiat, i que ha donat lloc a la segona part del llibre: un recull de llegendes sobre aquesta figura a casa nostra. Els més moderats parlen de quatre-centes víctimes mortals. Algun informe de la Inquisició parla de més d’un miler. Sigui com sigui, milers de dones van ser denunciades, empresonades, torturades, i moltes van ser penjades o cremades. No cal dir que després de les terribles tortures patides, aquelles desgraciades deien el que es volia que es digués, i així va néixer bona part dels tòpics que recullen les llegendes: les bruixes feien tota mena de malifetes, es reunien en aquelarres o aplecs, adoraven el diable, tiraven mal d’ull, amb les seves males arts provocaven malalties o tempestes que feien malbé les collites, mataven nens. És clar que això també s’havia dit dels jueus. Forma part del mateix mal social que en aquest cas és la judeofòbia.

Una visió dogmàtica i imperativa del cristianisme que es va imposar durant segles, té una cara ben fosca que s’ha d’anar aclarint. Res tan sa com l’exploració científica, filosòfica i antropològica. També és sa l’exercici del discerniment, pensar les coses com si es pensessin per primera vegada, sense prejudicis. L’any 1975 es va publicar Brujología (Hora H), que recollia les ponències i comunicacions del Congreso Nacional de Brujología que es va celebrar a Sant Sebastià el setembre del 1972. La rellevància dels participants en aquesta trobada passa per noms com Francisco Rico, Julio Caro Baroja, Luis Bonilla, Raúl Guerra Garrido, entre d’altres estudiosos. En aquest congrés hi va presentar una comunicació el gravador Antoni Gelabert, que hi va parlar de la seva publicació sobre les bruixes d’Altafulla, i que la gent del poble, entre la temença i la reverència, se sentia ben seves.

I és que, com explica David Martí en l’interessant pròleg al recull de llegendes, molta gent coneix o ha conegut alguna dona que fent ús d’algun remei natural curava el mal de coll, o el mal de panxa, o curava d’espatllat, una expressió que de nena havia sentit a casa i que encara no sé ben bé què vol dir. Curaven, aquestes dones, per art de màgia? Ho semblava. Però no. Simplement s’atenien a les receptes que els havia ensenyat la seva mare o la seva àvia i que havien anat prou bé per curar les malalties de la família i dels veïns.

Al seu llibre David Martí presenta un conjunt d’històries de dones que la llegenda diu que muntaven escombres (la psicoanàlisi hi té molt a dir, d’aquesta imatge), que duien barrets punxeguts, que en grans olles de ferro colat feien bullir els seus remeis i ungüents, que feien sortilegis o endevinaven el futur; però Martí també dóna raó de dones preses per bruixes quan en realitat eren herbolàries o trementinaires; o personatges un punt enigmàtics, això sí, com la que es diu que va ser l’última bruixa de Cadaqués, la Lídia de Cadaqués; o fades encantadores con les dones d’aigua, les llegendes de les quals també estan repartides per tot el territori català.

L’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) va publicar un llibre dedicat a la figura de la Bruixa, que ell va escriure així, amb majúscula, perquè parlava d’un arquetip. La lectura d’aquest assaig és il.luminadora. Michelet, que valorava les dones, va endevinar abans que Freud que a la bruixa la va crear la societat misògina i repressiva amb la dona. En reprimir el que Goethe va anomenar l’Etern Femení, l’energia generatriu, iniciadora, creadora, tendeix a rebel.lar-se. I és que l’aigua abundosa sempre s’escola entre els dits. El llibre de Michelet va causar escàndol, però es va convertir en un best seller de l’època.

Les bruixes sempre han tingut defensors com Michelet. Perquè una bruixa no sempre és una bruixa. Al seu relat David Martí n’esmenta uns quants, com Francisco Vaca. Posant la lupa en casos reals, Vaca va veure que moltes de les acusades no havien fet res, que els càrrecs que se’ls imputaven no es podien comprovar, de tant fantasiosos, i que sovint les delacions eren fruit d’enveges o desavinences. El tòpic diu que les bruixes eren velles, lletges i dolentes, així són dibuixades en els contes. Però el cert és que entre les que eren acusades de bruixes n’hi havia de francament guapes, bones i amb talent, i això, ja se sap, provoca una ràbia... Les històries inventariades a Llegendes de bruixes, algunes escoltades de les nostres mares i àvies, són plenes de malifetes i encanteris protagonitzats per bruixes, però fan de tan bon llegir com a rondalles a la vora del foc.

Un estudi més aprofundit d’aquestes narracions ens portaria, però, per dos camins: un camí és la constatació que el que anomenem ‘bruixa’ és algú que, en efecte, no fa el bé, però això no és pas exclusiu de les bruixes; l’altre camí és la constatació que durant segles la dona ha estat objecte de segregació i maltractament, la dona ha estat acusada de no tenir ànima o de ser el diable en persona a causa de les temptacions que provoca, a la dona se li ha dit que és un ésser menys intel.ligent que l’home... Però algunes dones intel.ligents i de caràcter es van defensar d’aquests estigmes fent la seva, i això era molt mal vist per les comunitats tan dependents moralment dels dogmes establerts.

Sembla ben difícil, en els nostres dies, veure en la sibil.la de Delfos o en la sibil.la de Cumas una bruixa. O veure una bruixa malèfica en l’orsiana Lídia de Cadaqués. O veure una bruixa en una dona que és tot intuïció i que veu el que els altres no veuen, que llegeix la realitat més enllà de l’aparença. O veure una bruixa amb nas de ganxo en la bella i llegendària dona d’aigua de Gualba la de mil veus, que pentina els seus cabells mentre plou i fa sol. Sembla ben difícil veure una bruixa en una llevadora d’aquella època nefasta en què també van ser perseguides les llevadores, pel fet que quan ajudaven a parir a vegades moria la criatura. Un mal fat, sí, però no pas per causa de la dona que posava tota la seva experiència, tot el seu saber, en procurar el més gran miracle de la vida, que és néixer.

La figura de la bruixa la va anar creant el prejudici ancestral en contra de la dona. Amb la dona tot s’hi valia, era el boc expiatori de tots els mals. Això no vol dir, però, que algunes, poques, per sort, s’hi van posar a ser-ne en ferm, de bruixes, ara veuràs. Haberlas hailas, es diu a Galícia. Tothom en coneix alguna, en un sentit moral més que real. O algun. Perquè de malànimes i de fetillers també se’n podria fer un castell ben alt. En aquest sentit, una àvia que m’ha contat la seva història de vida em diu que el qui va ser el seu marit la va enredar amb les seves cartes enverinades. No cal dir que ja sabem de quina mena és aquest verí, aquest elixir amorós nefast. En aquest cas, paraules boniques però falses. I és que els encantaments serpentins no només són coses de bruixes, i sinó que ho preguntin a Casanova o a Don Juan. 

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Dret a vot

Als demòcrates que votareu NO

Dani Gàmez

Vull donar les gràcies a totes les persones que votareu, i que votareu que no. I us vull donar les gràcies perquè vosaltres també lluitareu contra el sistema establert

ENQUESTA WEB

El Parlament ha iniciat el tràmit per portar a la Mesa del Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi.

Ets partidari de la despenalització de l'eutanàsia?


No