Vacances pagades

Ha arribat l’estiu i tothom –o quasi tothom- reclama aquells dies de descans anual que li corresponen d’acord amb el seu contracte. Les vacances.

Anava a escriure ben guanyades però no he pogut. Una veu interior m’ha fet veure que n’hi ha que son guanyades amb escreix i altres que toquen en una loteria que ens hauria de fer caure la cara de vergonya.

Perquè no deixa de ser curiós com les noticies de la premsa que busquen fer-nos creure que els nostres càrrecs públics suen la cansalada, han caigut en picat. Com a molt, ens arriba que Rajoy ha demanat als seus ministres que no s’allunyin gaire perquè igual els ha de convocar d’urgència si els catalans se’n empesquen una altra en el seu intent de trencar la sacrosanta unitat d’Espanya o si Junts pel Sí presenta algun recurs nou sobre alguna actuació de Madrid. Pel demés, els espais informatius (i els formatius) sobreviuen amb rumors d’estiu, algun mort il·lustre i les noticies curioses que els ordinadors vomiten.

Però, donada per bona –tot i la meva protesta- aquesta implantació general i aparent de les vacances, deixeu-me dir que no tothom les afronta igual. Perquè el govern central es dedica a prendre el sol, ben protegit per la crema solar de la baixada de l’atur, la millora de l’economia, la pluja de milions que ens està deixant el turisme i la noticia que Trump rebrà Rajoy a finals de setembre, és a dir, a tocar del 1-O. Francament, ignoro de què parlaran, però no em negareu que, de cara a la millora de imatge, Rajoy rebrà un impuls important. A més, ha tingut l’habilitat de deixar en mans de la justícia (sempre desperta, no?) el control dels catalans. I son els jutges, no els ministres i els seus funcionaris, els que han d’estar en alerta permanent de cara a possibles malifetes. Els altres poden anar a l’apartament i espatarrar-se al sol.

Mentrestant, el govern català –que també agafa oficialment vacances tot i el fangar que té declarat- ha de seguir i segueix treballant quan la fresca ho permet, per fer avançar el país i el procés. Però com que ho ha de fer d’amagat, li cauen hòsties per tots els cantons. Des de les que els etziben els que el voldrien al peu del canó, fent declaracions i ideant estratègies cada dia, fins aquells que segueixen mirant amb lupa –des del seu lloc d’estiueig, és clar- totes les seves actuacions i, sobretot, les no-actuacions.

Perquè, si hi ha problemes a l’aeroport del Prat (curiós que Barajas sigui una bassa d’oli) és perquè la Generalitat està dormint a la palla i no actua. Si els arrauxats d’Arran fan pintades als busos turístics és perquè les CUP els hi animen de forma irresponsable i amb l’ull posat en l’agitació social i la protesta violenta.

Només els faltava la filtració de l’afirmació de Benet Salellas sobre la compra ja feta de les urnes i el rumor atiat del seu dipòsit en un edifici consular, i per tant inaccessible a la guàrdia civil. Espero amb delit la comparació amb una evasió fiscal de diners a un país estranger.

I no ens enganyem. Mentre el govern Rajoy aconsegueix transmetre una imatge de relaxació responsable en un entorn plàcid i sota un cel brillant on només el núvol català –absolutament controlat- amenaça amb quatre gotes, el govern Puigdemont es debat entre donar una imatge de tranquil·litat, de control sobre els esdeveniments i feina a l’ombra, o un clixé de gent que, tot i les vacances, segueix treballant de valent i amb les finestres obertes.

En el fons ho entenc. Quan dóna la primera imatge, poc visible, els inquiets, que voldríem la independència, la transparència, la sortida de la crisi i un parell d’ous durs per demà, remuguem i ens queixem. Si dona la segona, aquests es tranquil·litzen però la caverna es remou i els “segurates” que ha deixat activats el PP es posen a tocar-nos els nassos interrogant funcionaris, fent registres o dictant suspensions.

Per això entenc que els ciutadans, abans de tirar la pedra del retret o la flor de la lloança cap als polítics, ens hauríem de preguntar si aquells que estem jutjant s’han guanyat les vacances. I no a nivell col·lectiu com a partit o sector funcionarial sinó a nivell individual, en la seva feina personal. Sobretot perquè les seves vacances son personals, no col·lectives (forçoses o precàries) com les de molts ciutadans.