Jordi Gràcia: "Al CRAE tornen a ser protagonistes de la seva vida"

Per molts les sigles CRAE sovint van acompanyades de connotacions negatives. Es relacionen inconscientment amb institucions residencials on hi viuen internats infants conflictius. Res més lluny de la realitat; els nens i nenes que ingressen en un CRAE són infants que viuen una situació de desemparament familiar greu. “Molts cops es pensa que aquests nens són difícils, que són delinqüents i realment qui té el problema és la família i per això se'ls allunya d'ella”, aclareix la subdirectora del Centre Residencial Toni Inglès, Elena Julià.

Un CRAE és un Centre Residencial d'Intervenció Educativa on hi viuen temporalment nens i nenes de 0 a 18 anys en situació de risc social. A Catalunya, la Direcció General de l'Atenció a la infància (DGAIA) – institució que forma part del Departament de Benestar i Família - vetlla per la protecció dels infants desemparats assumint la tutela o la guarda administrativa quan en el seu nucli familiar existeix algun risc pels menors o no es cobreixen les necessitats bàsiques.

Molts cops també es creu que els usuaris han estat allunyats del seu nucli familiar a causa de maltractaments, drogoaddicció dels progenitors o abandonament. Tot i que és veritat que en alguns casos si que en són la causa principal, com reivindica Jordi Gràcia, director del CRAE de Vilafranca del Penedès, cada cop és més freqüent que el motor d'internament d'un infant en un centre residencial siguin “les dificultats econòmiques que pateix el nucli familiar degudes a la crisi econòmica”. Mentre que el 1999 la xifra d'internats per aquest motiu rondava el 28,3% dels casos a tot Catalunya, actualment la xifra ha augmentat considerablement.

Tot i així, com que les causes que duen a un nen o nena a residir en un CRAE sempre van acompanyades d'experiències “traumàtiques” per a l'infant, l'equip d'educadors que hi treballen procuren desenvolupar una tasca pedagògica molt vinculada al tracte familiar i al lligam afectiu: “És com una família de 23 fills i filles. Em passo més hores aquí que a casa meva, això es la meva segona casa”, assenyala l'Elena Julià. L'afectivitat “és una eina educativa” que forma part del projecte pedagògic del centre Toni Inglès i per aquest motiu, tot i que els educadors saben que “són professionals” que vénen a fer una tasca concreta tenen la prioritat de crear un vincle afectiu perquè és un dels factors que els fa veure si hi ha “un canvi qualitatiu en la situació dels nens i nenes”. La subdirectora recalca que sense aquest vincle la relació “només seria normativa” i per tant, perdria efectivitat.

Aquests educadors vetllen perquè els infants trobin una estabilitat emocional dins del centre que els permeti evolucionar i entendre el motiu pel qual se'ls ha allunyant de la seva família. “El què has de fer és acomodar-te a l'edat mental d'aquest nen i intentar explicar-li, dins d'aquest procés traumàtic, què hi ve a fer aquí, donar-li un criteri de coherència”, aclareix en Jordi Gràcia quan parla del pla d'actuació amb què es treballa al CRAE de Vilafranca.

Els plans d'actuació es determinen en funció de cada nen, nena o jove i es revisen cada sis mesos per tal d'avaluar-ne la seva efectivitat i si s'han complert els objectius plantejats, sempre fent-ne partícips els infants. Com diu l'Elena Julià, “Cada nen o nena té un tutor que s'encarrega de fer de germà gran: fer matrícules a l'escola, buscar-li la teràpia si necessita ajuda psicològica, fer un seguiment del pla d'actuació, etc.”

El dia a dia

Pel que fa a la vida quotidiana dins d'un centre residencial és com el d'”una gran família”: s'aixequen en ordre – primer els més petits i més tard, els grans -, es vesteixen, es fan el llit i baixen a esmorzar. Si n'hi ha algun de malalt es queda al llit i quan tots els altres estan llestos se'ls acompanya a les diferents escoles on estudien. Al migdia, dinen i tornen a l'escola o en el cas dels adolescents, que ja van a l'institut, es queden a casa i fan els deures. Més tard, depenent de l'edat i del comportament que han tingut durant el dia, surten a jugar o queden amb els amics.

A l'escola, viuen la seva situació amb “molta normalitat”. Segons l'Helena Julià “la majoria de vegades no hi ha gaire diferència entre un nen de l'escola i un d'aquí”. La única diferència remarcable és que “els nens i nenes que del CRAE han d'elaborar per què viuen aquí”, però aquest fet és considerat per la subdirectora com un plus positiu perquè “no tots els infants treballen les seves relacions familiars i aquests ho treballen amb un munt de professionals al seu voltant per ajudar-los”.

“Aquí se'ls ensenya a que no han fet res de dolent, que el que els ha passat a ells pot passar a qualsevol, aquí tornen a ser els protagonistes de la seva vida”, conclou el director del centre.