Eloi Farré, un mogenc supervivent de l'huracà Odile

El vent ha estat protagonista els darrers dies a les nostres terres, una climatologia adversa molesta que, però, es queda molt lluny del què va viure el mogenc Eloi Farré el setembre passat a Mèxic. I és que un huracà, l’Odile, es va creuar a la seva vida. Tal fenomen meteorològic es va cobrar 15 morts.

Farré, de 26 anys i resident a Monterrey des del 2013, es va desplaçar a Los Cabos (Baja California) per passar-hi uns dies de vacances amb la seva dona. Després d’un trajecte en avió i tres hores amb cotxe, l’olerdolenc i la seva parella van arribar a Cabo San José, on un cartell prou eloqüent els donava la benvinguda: “Cerrado por el Huracán Olide”. El jove penedesenc assegura haver tingut “un calfred” en aquell moment, però “el conserge de l’hotel ens va calmar” en assegurar-los que “quan un huracà toca terra perd molta intensitat”.

L’endemà tot canviaria: “la inquietud de la gent es va fer notar, primer observant els turistes gravant amb els seus mòbils, com si el mar fos un espectacle de màgia; i després els comerciants que s’afanyaven a protegir les seves botigues amb fustes clavades a portes i finestres”. Això va provocar que el penedesenc veiés “les onades més grans que havia vist mai en viu”.

Amb tot, “el conserge de l’hotel ens va tornar a calmar” explica el mogenc, però finalment a la nit arribarien moments d’autèntica tensió. Farré recorda que “la llum va marxar mentre miràvem una pel·lícula, així que no teníem altra cosa a fer que anar-nos-en a dormir. Eren ja les 11 quan el pitjor va començar. Un gran estrall ens va despertar de cop, els vidres de la finestra gran s’acabaven de trencar”. Davant tal desconcert “el conserge va obrir la porta cridant i dient-nos que ens fiquéssim dins els lavabo i ens hi quedéssim”.

I allà dins va ser on Farré i la seva dona van passar-hi, tancats, les següents tres hores “entre el terror i la por de no saber si en sortiríem i entre soroll i soroll de les coses que sentíem volar al nostre voltant, intentàvem calmar-nos i descansar, per preparar-nos pel que havia de ser una lluita per la supervivència fins ara no viscuda”.

Passada aquesta estona, i amb el temporal més calmat, la parella va poder “sortir amb prou feines del lavabo” i, a continuació “d’aquella habitació plena de vidres trencats i amb dos dits d’aigua”. Van passar la resta de la nit “a la única habitació sencera que quedava amb la resta de clients, una desena”.

Després d’unes hores de son va tornar a sortir el sol, amb un panorama que Farré qualifica com “una seqüència de pel·lícula apocalíptica: ni una palmera dreta, un cotxe bolcat i façanes d’hotel desaparegudes. El que més em va sobtar era la gent al carrer gravant-ho amb els mòbils, quan la situació era bastant delicada”.

Un dels problemes principals era la manca de connexió telefònica, que els impedia avisar als familiars. A més, tampoc podien anar a buscar provisions, ja que “el gran supermercat proper estava tancar i un guàrdia, armat amb una escopeta, impedia apropar-s’hi”. Total que la qüestió era clara: “havíem de sortir d’aquell  sigui com sigui”.

Així va ser que com van agafar el seu cotxe per dirigir-se cap a l’aeroport. El vehicle tenia vidres trencats i bonys però que s’havia salvat d’una pitjor situació ja que just després d’escapar del lavabo Farré l’havia col·locat en un lloc més segur i havia evitat que fos aixafat per una palmera.

Ja conduint arribaria un altre dels moments impactants, tal i com detalla el penedesenc: “la imatge de la gent entrant i robant als establiments va ser molt xocant. No només agafaven aigua i menjar, sinó que grans pantalles de televisió i electrodomèstics volaven com si d’unes rebaixes es tractés”. Camí de l’aeroport, a més, van recollir dos nois que feien autoestop i que havien salvat la vida després que s’esllavissés el pont per on passaven amb el seu camió.

Tot i això l’arribada a l’aeroport s’havia de posposar fins l’endemà ja que un riu immens tallava la carretera, cosa que els obligà a allotjar-se a La Paz, on encara no podien comunicar-se telefònicament amb cap familiar.

L’endemà amb el riu ja desaparegut, rumb novament cap a l’aeroport, on la policia i militars els informaren que l’exèrcit s’encarregaria d’evacuar-los durant el dia. Però encara tardaria a resoldre’s la seva marxa. “Entre informacions i comentaris que se sentien, l’exèrcit no va arribar mai” lamenta l’olerdolenc, que afegeix que “l’altre aeroport de la zona estava destrossat i havien destinat tots els recursos allà. En altres paraules, nosaltres estàvem oblidats”. Total que els va tocat passar la nit a l’aeroport, juntament amb unes 300 persones, moltes d’elles estrangeres. La nota positiva es que van poder contactar amb la família gràcies a un telèfon de l’exèrcit.

Malgrat tot, Farré recorda que “la nit va ser dura, però el matí encara ho seria més. El dia anterior vam estar pressionant als responsables de les aerolínies per sortir d’allà el més aviat possible. Ells només es feien responsables de treure’ns d’allà fins a Culiacán, un lloc no massa agradable però fora de perill i amb comunicacions”.

Al matí “l’ambient ja estava molt caldejat, els nervis de la gent estaven al límit” assegura el mogenc. Finalment van poder prendre el vol; el moment en què els van indicar que podien pujar a l’avió “era quasi per plorar” assegura l’olerdolenc.

Un cop a Culiacán, el primer de tot va ser comprar un bitllet cap a Monterrey i contactar amb els familiars.

De tot plegat, Farré opina que “sobreviure a un huracà no és fàcil, vam tenir molta sort, però també crec que les nostres decisions van incidir en aquesta sort. Com a la vida, s’ha de mirar sempre endavant”.