El natural és expressar-se en llibertat

Barrejar silenci i naturalesa amb les seves gammes en verd, blau o groc et col·loca en un nivell de comprensió diferent. No sents les teves opinions de la mateixa forma que quan t'estàs envoltant de grisos durs a força de ciment i formigó.

Ens podem resistir i expressar que no ho acceptem. Mentre, al uníson el nostre fur intern empeny per tornar a aquest lloc on el que t'envolta és lliure. Això no és una altra cosa que una connexió potent amb la capacitat d'aprendre amb rapidesa i efectivitat.

Fomentem persones de diferent calibre quan facilitem que els escenaris en els quals es van a desenvolupar gaudeixen d'aquests avantatges. De la mateixa manera, travem la seva capacitat creativa si l'entorn s'allunya del que batega per encaixonar-nos i per tant aïllar-nos de la vida amb les seves emocions obertes a diferents formes d'expressió.

No és possible sentir idèntiques emocions si escoltes les quatre estacions de Vivaldi tancat en una habitació o fent-ho al costat del recés d'un riu d'aigües transparents. Ambdues experiències poden ser gratificants. No obstant això, la més natural té la capacitat de general un major nombre de xarxes neuronals que permetran experiències sensorials més riques, variades i per tant més satisfactòries.

Les persones creatives tenen un ingredient sense el qual no poden sentir-se part de cap procés artístic. Necessiten dotar-se de la llicència per transgredir, per canviar la visió, per donar-li la volta descobrint, sorprenent als altres i a si mateixos. Requereixen de llibertat per poder explicar les coses que senten mentre trien la manera de fer-ho.

Creus que Van Gogh va ser comprès en el seu temps? És clar que va viure en un espai temporal que no li tocava Picasso, Alberti o Casals van optar per viure allunyats de la seva terra per gust?... òbviament no. Les seves necessitats bàsiques passaven per la capacitat per poder expressar-se sense límits exercint un bàsic i humà dret que es diu llibertat d'expressió. Subjectes impunes en els seus estimats llocs d'origen no ho permetien, sent causa suficient per capar qualsevol acte creatiu.

Solament les persones ensopeguem més d'una vegada en la mateixa pedra. És una dels nostres senyals d'identitat que no poden servir per justificar assalts indiscriminats a la justícia envers els drets aliens. És complicat avançar en qualsevol procés de millora. L'exigència demanda predisposició per acceptar la ruptura amb les normes establertes. En un primer moment com a reflexió personal, sense oblidar que també és necessari ampliar la premissa a l'exercici que els altres requereixin per abordar aquesta qüestió. Voler para un i no pels altres és una alteració rellevant de la normalitat que no augura res de bo.

El que semblava solament una sensació es converteix a velocitat vertiginosa en fets encadenats en la direcció que censura també aquest dret sense el qual no es poden obrir debats que ens acostin primer a un model de normalitat i després a l'excel·lència.

Rapers, pintors, fotògrafs, pallassos, avis cabrejats, ciutadans tots amb expressió, dotats d'un dret inalienable al que alguns que manegen el carro sembla no agradar.

Persones injustes vestides amb la toga de la justícia per tergiversar la realitat i convertir-la en alguna cosa que sembli música sense utilitzar pentagrames. Els artistes són iguals a tu amb un plus de valentia que els fa assumir riscos que no tots assumeixen. A ningú se li pot demanar que faci el que no sent que ha de fer, però si se li pot recordar que el mirar cap a un altre costat pensant que el que està passant no va amb ells és una mentida inacceptable. Fer-ho i consentir aquests ultratges solament ens portarà al fet que aquells que prendran algun dia el nostre relleu siguin menys en tots els sentits del que nosaltres hem pogut arribar a ser. Tots som fills d'algú i alguns també pares. No conec a ningú que es vesteixi pels peus que vulgui llegar a aquells als quals estima alguna cosa que sigui pitjor que el que ells mateixos han tingut. La llibertat d'expressió està a l'altura del pa i la sal. Sent fonamental, sense ella la vida és un pobre succedani de mala qualitat per molta tassa de plata que s'usi per prendre-la. Les societats acaben per notar-ho pagant un preu que sempre és injust.