Banderita, banderita, la, la, la…

Em poso a llegir la lletra del pasdoble per si de cas em toqués a mi haver-la d’ensenyar a algun grup de primària. Els mestres hem d’estar al dia, preparar-nos per a les novetats, per a educar les generacions futures hem d’entendre el seu món –ens deien-. Però si el ministeri creu que això serà útil, escolta, no ho discutiré, que són ministres! Tenen estudis! (i tampoc m’atreveixo a assegurar que en un futur no sigui bo haver après cançonetes del segle passat com aquesta. Què trist!)

Allá por la tierra mora,
allá por tierra africana,
un soldadito español
de esta manera cantaba:

-Professor, i què hi feia un soldat espanyol a l’Àfrica?

No està malament per ser la primera estrofa. Em prepararé per explicar el colonialisme, els objectius de les guerres africanes i culminarem amb el desastre d’Annual. Una mica d’història –i a més d’Espanya- sempre va bé. Fins i tot ho puc amanir amb anècdotes familiars del meu avi rondant per “la tierra mora” i les misèries que n’explicava. Per connectar el missatge amb el món actual podrem reflexionar sobre el paper de l’exèrcit espanyol en conflictes com ara el d’Afganistan o en l’anterior guerra d’Irak. Va bé, ho veig.

Como el vino de Jerez
y el vinillo de Rioja
son los colores que tiene
la banderita española,
la banderita española.

Aquí tindré més dificultats. En els temps d’absoluta correcció vers els infants, parlar de vins a l’escola em costarà. A més, avui dia el tipus de consum ha variat respecte al de principis del segle XX, i els nens i nenes deduiran ràpidament que algú que només pensa en el vi és un alcohòlic irredent. Si fins i tot la policia de Torredembarra va demanar que els carnavals fossin sense alcohol! Els Carnavals! Imagineu-vos una classe de valors!

-Un soldat, sol cantant pel desert africà… Està borratxo, oi profe?

-Home, no ho sé… Potser… Pensa que…

Banderita tú eres roja,
banderita tú eres gualda,
llevas sangre llevas oro
en el fondo de tu alma.

I aquí entrem en el fons metafísic i teològic de la qüestió. Perquè la cançoneta té un nivell de profunditat gens menyspreable. De bon principi haurem d’explicar el concepte d’ànima. Partiré de la idea d’interioritat, com quan diem que una fusta té ànima de ferro. Potser millor no entrar en disquisicions sobre tipus d’ànimes en Aristòtil o en Plató ni tampoc en l’origen del concepte en la teologia cristiana. Si entenem que es refereix al seu interior més íntim i que alhora el defineix com a persona crec que ja es mereixeran un deu. El problema serà explicar què vol dir –segons aquest concepte- que el que porta dins l’ànima sigui precisament sang i or. Crec que la seva primera interpretació serà la més literal –lògic- i, per tant, el significat –lloable, immaculat i constitucional- que el ministeri vol transmetre podria quedar reduït a una burda caricatura de l’estil:

-O sigui, que va un soldat borratxo pel Magreb amb l’única intenció de fer córrer la sang i quedar-se tot l’or que trobi.

-Noooo! No és això! No ho has entès.

-Sí profe. És com al Call of Duty! Mola.