Territori

Sol, Sorra i Sal. Calçots, Castells i Cava

Posta de sol a Sant Quintí de Mediona. Xavi Navas

Posta de sol a Sant Quintí de Mediona. Xavi Navas

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

De jove recordo l’estranyesa que em provocaven, dia sí dia també, les visites del llavors president Pujol a qualsevol poble de Catalunya i de com parlava amb la gent, anomenant-la pel seu nom i recordar-se’n dels seus parents, neguits i costums. No entenia per que tot un president de la Generalitat perdia el temps en mig de sembrats, ciutats petites i pobles difícils de trobar en un mapa. Ara entenc que era la seva forma per conèixer el País. Des de Barcelona, per governar Catalunya, s’havia de conèixer i palpar el Territori.

No hi ha hagut cap altre president tant excursionista i entenc que això és un símptoma del canvi de visió que tenim del nostre País. Hem passat d’una Catalunya de 43 comarques a una que es configura com a Barcelona i Comarques.

D’aquí que sigui fàcil que el tòpic vagi guanyant pes en el imaginari governamental del País i, així, aproximar-nos a una concepció on, per exemple, les Terres de Girona es converteixen en la Catalunya Sagrada, essència i origen del País i les Terres de l’Ebre passen per ser la Catalunya Salvatge, la dels homes (i dones) decidits... ves qui té el valor de tocar-los l’aigua.

Les Terres de Ponent serien les terres de la gent del camp, les que recorden que tots hem sigut pagesos i que, de petits, tots hem jugat amb tractors. Les Terres del Pirineu la Catalunya feta Natura, la Catalunya primigènia: els esports d’aventura, l’ós, les falles de St. Joan.

I la costa, la terra de Sol, Sorra i Sal. I, al Sud, també de les avellanes i la petroquímica. El Penedès i Camp de Tarragona poc més que terra de Cava, Castells i Calçots.

El trist és que, en el fons, sembla que certes decisions es prenen a partir d’aquest imaginari.

La raó real per la qual no es fa la connexió de l’aigua de l’Ebre cap a Barcelona és la por a la segura reacció virulenta de la seva gent, sense preguntar-se per que s’emprenyen tant (i amb raó) si se’ls hi toca l’aigua. I com no han de ser condescendents amb els problemes de la pagesia si tots hem tingut un avi pagès, i un tractor, que és gros, fort i potent, té una atàvica imatge del català nostrat?

I per què posar més Mossos al Baix Penedès, si allà no passa res?. O millorar el seu transport públic? Si entre el xató, els castells i el cava no fem res més que xalar. I a la costa, a sobre, ens banyem amb turistes.

Els imaginaris són inevitables i, sovint, divertits. Però requereixen constantment que hagi algú que no pari de recordar, a qui pertoqui, que un imaginari no és la realitat.

 

Josep M. Puche Fontanilles. Regidor de Bonastre                                      

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local