Un museu únic a l'Estat per un passat únic al Penedès

Com un oasi enmig de la indústria vitivinícola penedesenca, l’explotació del guix va tenir el seu baluard a Vilobí del Penedès des de l’època dels romans fins el segle passat, arribant a donar feina a bona part de la població cap als anys 60, en el seu moment de màxima producció (sent fins i tot capdavantera en mercats mundials), i desapareixent quasi sense deixar rastre a principis dels 90 per culpa de les filtracions d’aigua que van patir els jaciments. Els ara anomenats Pèlags constituïren una “rara avis” a l’Alt Penedès, ja que no hi ha cap més zona d’aquestes característiques a la comarca.

Tota aquesta excepcionalitat en el territori que va marcar generacions de vilobilencs es manté en la memòria en gran part gràcies a la tasca altruista que durant els darrers 25 anys ha dut a terme Josep Rovira, extreballador d’una d’aquestes fàbriques que explotaven els jaciments de guix i creador del Museu de Geologia i del Guix de Vilobí. És l’únic emplaçament museístic geològic especialitzat en el guix a Catalunya i a l’Estat Espanyol. Rovira creu que “probablement sigui el millor museu del guix d’Europa, perquè ningú més s’hi ha dedicat”.

El museu es troba ubicat precisament on abans hi havia una de les fàbriques que es dedicava a l’extracció de guix, tot i que no és el mateix edifici. En una de les tres sales de l’equipament, hi trobem maquetes (a escala 1/20) que ens permeten fer-nos una idea inequívoca de com eren aquestes instal•lacions amb els seus forns de guix. A més, aquestes representacions estan realitzades amb pedra i material autèntic de les antigues fàbriques.

Però el que més destaca són les cristalitzacions de guix, el tret diferencial del museu vilobilenc, que va néixer i ha anat creixent “per voluntat pròpia i sense cap mena de subvenció ni ajuda institucional” afirma Rovira. Probablement per aquesta manca de suport administratiu, sumada a les voluntats del seu creador, el museu no ha tingut mai la difusió mediàtica que es mereix i és molt desconegut a nivell comarcal, malgrat que de tant en tant rep la visita d’estudiants de centres educatius propers.

Les cristalitzacions, així com tots els minerals o fòssils que s’hi poden trobar, no són únicament de Vilobí, sinó que n’hi ha de països d’arreu del món, tant distants com Xile o Finlàndia o més propers com la zona del Benelux o Portugal. Rovira s’ha dedicat tots aquests anys a recollir exemplars en els seus viatges, però també a intercanviar-ne o comprar-ne.

El museu consta ara mateix de tres sales, entre cristalitzacions de guix, minerals, fòssils i maquetes, però resta sota una permanent transformació que “vaig completant a mesura que puc, ja que tot és per afició”, assegura Rovira.

Amb tot, l’equipament garanteix la preservació de la memòria històrica industrial de la població. Val a dir que, en una zona on el cultiu de la vinya ho acapara tot, no deixa de ser curiós que l’Alt Penedès tingui dos museus referents a l’Estat Espanyol pel que fa a les seves temàtiques: aquest de Vilobí i el Museu d’Esperanto de Sant Pau d’Ordal.