“Sóc viu gràcies a la revisió mèdica que em van fer a Tenerife”

Nascut el 18 de setembre de 1980, Josep Manel Edo ha estat un dels grans jugadors d’hoquei patins sorgit del planter vilanoví. La seva carrera, però, ha acabat de cop a causa d’una dolència cardíaca que, de no haver-se detectat a temps, li hauria suposat la mort en només sis setmanes, tal i com explica ell mateix en aquesta entrevista. En els vuit anys que ha estat jugador professional, Edo ha format part dels equips del Vilanova, Sitges, Cubelles, FC Barcelona i Tenerife. El seu extens palmarès inclou el mundial B que va conquerir amb la selecció catalana a Macau l’any 2004.

-Per què deixa el Club Patí Vilanova, sotscampió de la copa Cers, pel Cemex Tenerife?
-En les darreres cinc temporades he defensat la samarreta del Vilanova però, tot i haver arribat a la final de la Copa Cers, m’assabento que no entro en els plans de futur de l’equip. A final de temporada, diversos equips mostren el seu interès en fitxar-me, i de totes les ofertes trio la del Tenerife.

-Per què?
-Tenerife era una experiència nova. Amb la meva xicota, l’Anna, volíem passar uns anys junts abans de tornar a Vilanova, aquest era l’objectiu.

-I què va passar?
-Doncs que un cop fitxo pel Cemex Tenerife em fan les tres proves mèdiques bàsiques, l’electro, una ecografia i una prova d’esforç.

-Què detecten aquestes proves?
-Observen que la meva aorta estava dilatada a causa d’una malformació de la meva vàlvula aòrtica. La malformació de la vàlvula fa que les parets de l’aorta es vagin dilatant fins que arriba un punt que la paret es debilita tant que no pot aguantar. A més, la pràctica de l’esport accelera el procés, perquè el cor batega molt fort, la paret es debilita ràpidament i la pressió arterial no aguanta.

-Tot això passa només arribar a Tenerife?
-No, el cinc d’agost comença la pretemporada, però nosaltres marxem una setmana abans perquè hem de buscar pis, conèixer el personal... Les proves mèdiques les fan al setembre, just abans de començar la lliga. Era un dia normal i corrent, entreno al matí i a les cinc de la tarda em criden per anar a fer la revisió, i dues hores més tard tornàvem a tenir entrenament. Però aquest ja no el vaig fer...

-Allà mateix ja li van detectar?
-Sí, i m’ho van dir directament. La prova de l’electro va sortir bé, i la d’esforç una mica alterada, però res greu. Va ser quan em van fer l’ecografia que els metges van canviar l’expressió de la cara. Després d’uns minuts de consulta, m’ho van dir directament: noi, se t’ha acabat fer esport i competir, i t’has d’operar urgentment.

-Com va reaccionar?
-Ja t’ho pots imaginar, no m’ho podia creure, volia entrenar perquè no podia acceptar el que em deien... Tot això passava un dimarts, i dijous ja era al Clínic de Barcelona fent-me més proves perquè volia una segona opinió.

-La seva estada a Tenerife dura poc...
-Un mes i mig, a finals de setembre tornem aquí. Vam haver de deixar-ho tot, torno al Clínic i em diuen que m’han d’operar urgentment, l’onze d’octubre. És una operació a cor obert.

-Tant urgent era l’operació?
-Si el control mèdic de Tenerife no m’hagués detectat el problema al cor em quedaven, com a molt, sis setmanes de vida. O sigui, gràcies a les proves sóc viu.

-Què vol dir, que aquestes proves no són obligatòries?
-No, la majoria de clubs no fan aquetes proves perquè són massa cares, i les que em van fer a Tenerife són les mínimes.

-Tant malament està l’hoquei patins?
-Hi ha manca d’esponsorització i cal homogeneitzar les normes. Al nostre país l’hoquei encara funciona molt per voluntarisme, i llavors passen aquestes coses, que molts clubs no poden ni destinar recursos a les revisions mèdiques.

-Com es planteja el seu futur?
-L’hoquei, la meva passió, s’ha acabat. D’aquí a un temps faré les quatre assignatures que em queden per acabar la carrera d’empresarials. Després buscaré feina, però de moment, he de fer una llarga recuperació.

-Li agradaria continua vinculat a l’hoquei patins?
-Sí, però primer he de pair tot el que m’ha passat, i potser en un futur no descarto tornar a l’hoquei, ja sigui com a entrenador o en alguna junta directiva. Però ara he d’intentar reorganitzar la meva vida, perquè ser a les portes de la mort i assabentar-te de casualitat és una experiència que cal asssimilar amb temps ...



Una nissaga de vilanovins lligada a l’hoquei

La vinculació de la família Edo amb l’hoquei patins s’inicia amb el pare, Manel Edo, campió del món amb la selecció espanyola i sotscampió de la Copa d’Europa de 1977 amb el CP Vilanova. Edo formava part d’un equip que reunia alguns dels millors jugadors del país, com Carles Trullols, Joan Pena, Pere Font, Juanjo i Pere Ferrer, Jordi Ventura, després part de la columna vertebral de la selecció espanyola. El fill seu, Josep Manel Edo, es forma a l’equip base del Vilanova i acaba jugant amb alguns dels millors equips del moment amb els quals obté un llarg i extens palmarès, com el Mundial B amb la selecció catalana celebrat a Macau, campió juvenil i júnior a Europa amb la selecció espanyola, campió d’Espanya juvenil i de Catalunya amb el Barça i sotscampió de la copa Cers amb el CP Vilanova l’Ull Blau.


(Entrevista publicada al diari AVUI)