“Era el caos màxim: no podíem agafar un taxi, no volíem agafar el metro”

En Marc Cebrián i dos amics seus van anar divendres a l’estadi de París a veure el partit de les seleccions francesa i alemanya. Cebrián, que va viure de primera mà les explosions des de dins l’estadi de futbol, explica a l’ACN com recorda la primera: “no li vam donar més importància” perquè “semblava un petard”. Però la segona, quinze minuts més tard, va fer saltar les alarmes. “Ens vam començar a posar nerviosos”, confessa. Aquest català descriu a l’ACN la situació de “caos màxim” en sortir de l’estadi: “no podíem agafar un taxi, no volíem agafar el metro”, recorda. Finalment van aconseguir entrar en un cotxe que anava cap a les afores amb deu persones a bord, tot i tenir cinc places.

“Allà vam contactar amb una amiga”, explica el Marc, que viu a Londres però és a París de visita. Ell i els seus amics no podien tornar a casa, perquè el seu allotjament era “a 500 metres del Bataclan”, la sala de concerts en què els assaltants van prendre els ostatges i van fer una vuitantena de morts.

Els missatges des de Barcelona van ser una de les primeres alertes que van fer reaccionar en Guillem Jané, estudiant en pràctiques a la delegació de l’Institut Ramon Llull a París. “Estava a punt de sortir amb els amics”, diu Jané a l’ACN, quan va començar a rebre missatges de casa per saber si estava bé. Als diaris francesos “la informació s’anava actualitzant minut a minut i de cop ja no era només un tiroteig, n’hi havia hagut més a diferents punts”, explica. El que va ser definitiu per adonar-se que la situació era “greu”, diu, va ser “el silenci un divendres a la nit” als carrers de París. Un silenci que descriu com a una imatge “totalment insòlita”. “Només se sentia de tant en tant alguna sirena”, recorda.

A l’Ester Gea, doctorant en Química a l’Institut Curie de París, la notícia dels atemptats la va agafar en un bar. “Vam pensar que era un lloc segur”, explica a l’ACN, fins que els van dir que “tot estava passant a bars” i lloc concorreguts. L’Ester i la seva parella van acollir a casa seva quatre noies que eren amb ells “perquè no haguessin de tornar a casa”. De fet, és el que van fer molts francesos que vivien a prop de l’epicentre dels atacs, al districte desè de la capital francesa. A través de l’etiqueta #PortesOuvertes (portes obertes, en francès), persones que buscaven refugi, com amics de l’Ester, van quedar-se a dormir a casa de veïns del districte. “La gent els va acollir a casa”, explica.