La mort, part de la vida

Una perspectiva que, amb el pas dels anys, vaig arraconar. 

Fou, sobretot, llegint molt en Miquel Martí Pol i el jesuïta Pierre  Teilhard de Chardin. L'obra completa del primer -especialment amb  el seu impressionant “Llibre d´absències”- em té el cor robat. Del  segon, hi ha un fet casual i curiós de la seva vida que m’esperona  profundament: va morir -a New York- el 10 d'abril de 1955 (la diada  de Pasqua). Just un any abans, durant un sopar al consulat francés  de la ciutat dels gratacels, li confiava als seus amics que el seu desig seria morir el dia de la Resurrecció. Tota una premonició! 

Sortosament, el pas dels anys ha comportat algun tipus d’evolució en la forma de “mostrar” la mort als infants. Malgrat tot, resta molt de  camí per recórrer. Puc entendre -amb prou feina- que, quan es mor  un avi, sovint s´impedeix als néts més menuts anar-lo a veure (al  tanatori). Se'ls hi diu que “se n’ha anat” i prou… I, si el petit pregunta  “on”, ens inventem la resposta “al cel”... Quan, no restant convençut,  inquereix “on”, es tiba de tòpics semblants al de que “és al cel”. Potser amb una cara de tristor que ens interroga, encara els hi indiquem un estel perdut al firmament d'un capvespre per a desempallegar-nos-en. 

Què pretenc amb aquesta mena de garbuix? Ni més ni menys que  reflexionar a l’entorn del títol de la meva columna. Al cap i a la fi, la  mort no deixa d'ésser una etapa més de la vida. D'acord amb una  cita de n’Ingmar Bergman, “envellir és com pujar una gran muntanya. Mentre es puja, les forces minven. En canvi, però, la mirada és més lliure i la vista més ampla i serena”. Una veritat com un temple! Amb un rerefons de positivitat total... Fins i tot quan es produeix l’òbit en edats molt primerenques -o per accident o malaltia- cal fer per trobar elements que ens “afinin el llapis” i ens aportin un bri de llum. 

Dit això, paleso el meu sentit record als parents, amics i coneguts que ens han precedit. Aquest, i no cap altre, voldria que fos el sotrac que remou el nostre cos i ens fa bategar el cor. Acabo amb una cita del poeta de Roda: “fràgil, el temps se m´esmenussa als dits. Transcorre absurd entre foteses i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre´s l´ombra del jo tenaç i reptador, que ha conviscut amb mi sempre”.