Memòria històrica

Un gràfic ubica els temples romànic i gòtic de Vilanova

Vista aèrea de l’actual temple de Sant Antoni Abat. En rosa la primitiva capella romànica. En blau l’església gòtica. Tessina de Lara Díaz Monteagudo.

Vista aèrea de l’actual temple de Sant Antoni Abat. En rosa la primitiva capella romànica. En blau l’església gòtica. Tessina de Lara Díaz Monteagudo.

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Abans de l’actual església parroquial, la ciutat va tenir una església romànica i una de gòtica, totes elles, com l’actual, dedicades a sant Antoni Abat. La seva ubicació es mostra en un plànol exposat a la mostra Sant Antoni i la festivitat dels Tres Tombs, a la Sala fins al 5 de febrer. El gràfic prové d’una tesina d’Arquitectura de Lara Díaz Monteagudo. L’organització de la mostra l’han portat a terme els investigadors Xavier Orriols i Francesca Roig.

La romànica

La capella romànica no era gaire gran. El pare Garí conta que feia només 68 pams de llargada i 20 d’amplada, que traduït a mesures actuals vol dir que mesurava 13,2 metres de llargada per 3,8 d’amplada(1). Tot i ser tan petita, tenia més d’un altar, de la qual cosa es dedueix que possiblement estava encapçalada per una triple àbsida, ja que la reduïda amplària difícilment permetria que tingués capelles laterals (2).

El document més antic i més important on figura la ubicació d’aquesta mena d’ermita, és el plànol de Vilanova del 1751 que es conserva a l’Archivo de Simancas (Valladolid) (3). El va enviar el capità general de Catalunya d’aquell moment, Jaime de Guzmán-Dávalos, marquès de la Mina, al secretari d’Hisenda de Ferran VI, Zenón de Somodevilla y Bengoechea, marquès de l’Ensenada, per proposar-li una ubicació de Vilanova on establir una caserna militar.

L’altre plànol el va fer el mateix pare Garí i el publicà en el llibre citat abans. En aquest gràfic es veu que l’església tenia la porta mirant a llevant i estava enganxada a la banda de mar de la rectoria, situada en el mateix lloc on està avui. És a dir que es trobava a la plaça de Sant Antoni, ocupant el mig de la calçada actual. Sempre segons Garí, l’espai que quedava entre la capella romànica i l’església gòtica era tan limitat que “solo había paso para la gente, no para carros y caballerías”.

Es desconeix la data en què va ser construïda, però es dona per suposat que ja existia quan Jaume I va reconèixer la categoria de la població atorgant-li la Carta Pobla el 1274. Fou declarada parròquia l’any 1363.

La gòtica

El creixement de la població ben aviat va fer que la capella quedés desbordada pel nombre de feligresos i calgués plantejar un temple més gran. Així, sense derruir la capella romànica, en una data desconeguda, posterior al 1363 i anterior al 1400, es va començar la construcció d’un temple gòtic.

Ocupava part del lloc on es troba l’església actual, però estava més avançat, amb la porta d’entrada alineada amb el carrer, al costat d’on ara s’alça el campanar, i allargant-se fins a gairebé el carrer de Sant Pere. La finestra d’una sagristia afegida posteriorment quedava davant d’on ara hi ha el carrer Corralets. A partir del plànol de Simancas es pot calcular que el temple tenia una llargada de poc menys de 30 metres per uns 12 d’amplada.

Hi ha molt poca informació sobre com era aquest temple. Garí lamenta que  “nadie absolutamente se ha acordado de él” i que la poca informació que va aconseguir va ser gràcies al fet que “viven aún muchos testigos oculares”.

Tenia una sola nau i comptava amb tres capelles laterals, a cada costat. El seu campanar, de base quadrada, no era gaire alt i estava situat on l’església actual té la segona capella lateral, a la dreta mirant a mar.

Lara Díaz Monteagudo (4) apunta que podria tenir “una cierta semblanza” amb la basílica de Santa Maria de Vilafranca que, malgrat que la seva primera pedra es col·locà molt abans que la de Vilanova (1285) la construcció es va allargar fins al segle XV, al mateix temps que s’acabava la de Vilanova, i té, igual que tenia l’altra, una sola nau i el campanar a la part propera a l’absis.

Una similitud més entre aquests temples és que tots dos van tenir problemes estructurals i van patir enfonsaments. El vilafranquí va ser refet, però el vilanoví, potser a causa de l’augment poblacional de la ciutat, va deixar pas a un més ampli i modern.

El campanar

Les persones observadores que passen actualment per la plaça de Sant Antoni se sorprenen en veure que la part inferior de la paret del campanar que dona a aquesta plaça té les pedres col·locades de manera poc curosa i sense polir, contrastant amb la resta de l’edificació. Per entendre aquesta diferència cal revisar la història d’aquest campanar que va dissenyar el carmelità fra Josep de la Concepció, i la posterior demolició del temple gòtic i la construcció del barroc-neoclàssic.

La necessitat de construir un nou campanar va venir del fet que el so de les campanes, que tocaven per convocar els fidels a les celebracions religioses i també per donar l’hora, no arribava “als ravals que estaven creixent fora de les muralles de la Vila Nova”, explica Francesca Roig. La idea era alçar un campanar que fos el primer pas per a reparar l’església gòtica, en mal estat, o per construir un nou temple en el mateix lloc. L’obra es va començar el 1670 i va acabar el 1706, després de patir diverses aturades.

La base de la torre està travessada per un gran pas amb volta de canó, donant més mèrit a la construcció. És d’estil barroc. Es va aixecar adossada a l’església gòtica, la qual cosa va fer que, en la part que tocava al temple, els blocs de pedra del campanar no es col·loquessin amb precisió i que no fossin polits, ja que quedaven amagats darrere l’estructura del temple. Quan l’edifici gòtic fou demolit, el campanar va quedar separat de la nova església (exempt, en llenguatge tècnic) i la pedra sense polir va quedar a la vista dels passants.

Roig destaca que el cloquer es construí amb pedra vida, especialment dura i extreta del mateix terme municipal. El campanar, de base quadrada i que a partir de certa alçada esdevé octogonal, està dotat amb peanyes que suporten boles pètries, simbòliques en l’arquitectura carmelitana (5).

La cúspide la rematava un àngel-penell de coure, dissenyat per l’escultor Miquel Llavina, que pel seu color embetumat, era conegut com ‘l’àngel negre’.

L’alçada de la torre és de 50,57 metres, sense comptar l’àngel.

La barroc-neoclàssica

Quatre anys després de l’alçament del campanar, es va constatar que el temple gòtic amenaçava ruïna i que la seva capacitat era limitada davant el creixement de la població. Per això es va decidir construir-ne un de nou i fer-lo en l’estil del nou campanar.

Però, quan gairebé tot estava a punt per començar les obres, els preparatius van haver-se d’aturar per la Guerra de Successió. Els diners i materials aconseguits es destinaren a remeiar les necessitats de la població després que els voluntaris de Felip V saquegessin i calessin foc a la vila.

No fou fins al 1734 que es posà la primera pedra del futur temple tocant a l'espai que, anys a venir, seria la plaça de les Neus.

La construcció inicial va presentar molts defectes. Catorze anys després del començament dels treballs, una part de la coberta que ja estava instal·lada es va desplomar. A l’hereu del fiador li tocava pagar els perjudicis de l’enfonsament. Havia de vendre tots els seus béns.

Però els vilanovins “se mostraron compasivos y generosos” i van decidir condonar l’hereu i culpar del desastre el “maestro albañil”, com l’anomena Garí. Veient la mala situació que se li presentava, el mestre d’obres va fugir.

Va caldre derruir “lo que juzgaron falso, como las pilastras que arrancaron hasta los cimientos”.

La construcció es va reprendre i el 1771 va arribar al lloc on encara subsistia el temple gòtic. S’havien aixecat dues terceres parts del temple i quedaven per fer l’espai que havien d’ocupar les últimes quatre capelles laterals, dues a cada costat, i la façana principal, a la plaça de Sant Antoni.

En aquell moment es va celebrar, amb un entusiasme general, el trasllat del Santíssim a la nova església amb una processó que va recórrer tota la vila i la benedicció del temple nou, a mig fer encara, per un delegat del bisbe de Barcelona.

En aquell moment la porta d’entrada principal era la que dona al carrer de Sant Pere, ja que la de les Neus era l’accés al cementiri que ocupava la plaça i se la considerava de menor categoria.

Dinou anys després, el 1790 es va emprendre la demolició de l’església gòtica i a continuació es va construir la part del temple barroc-renaixentista que faltava.

En algun moment d’aquest procés, del que no tenim informació, es va decidir que la porta principal del nou temple, la que estaria de cara a muntanya, no arrancaria des de la mateixa línia on començava l’església gòtica, arran del campanar i de l’actual calçada, sinó que la façana s’alçaria més avall, deixant lloc per a una àmplia plaça que realcés l’entrada principal. Així es crearia l’actual plaça de Sant Antoni. A més, aquesta decisió faria que la part baixa de la cara del campanar encarada a la nova plaça deixés a la vista els blocs de pedra que no s’havien polit perquè els tapava el temple gòtic i es presumia que també els taparia el seu substitut.

Amb tot això, l’antiga capella romànica continuava dempeus, tot i que “conservándose, sin servir”, com detalla el pare Garí. Només va ser trenta-un anys després de l’enderroc del temple gòtic que es va decidir demolir també el romànic, quan ja ni tan sols era una nosa per comunicar el carrer del Fossar Vell amb el de l’Església.

El 1830 es van donar per acabats els treballs del tempre barroc-neoclàssic, quedant pendent de finalitzar només la façana que dona a la plaça del seu patró.

No tenim constància de si es van salvar peces artístiques dels temples romànic i gòtic ni del probable reaprofitament de materials per a la construcció de la tercera església i, potser també, d’altres construccions no religioses. L’excepció van ser les campanes del temple gòtic que es van reinstal·lar en el que el va substituir, segons explica Roig en el treball citat anteriorment.

La guerra

El 1936, a l’inici de la Guerra Civil, ‘l’àngel negre’ fou enderrocat. Les cinc campanes, llançades dels finestrals a la plaça durant l’enfrontament civil, no foren refoses per a fer-ne material de guerra, com diu la creença popular, afirma Xavier Orriols. Es van trencar en picar sobre la plaça. La de més pes, la Lluca, quedà esberlada de dalt a baix i clavada a terra. “No va ser retirada d’allà fins passada la guerra”.

Durant la conflagració es decidí enderrocar el temple per tal de deixar lloc a una plaça que coronés el cap de munt de la Rambla Principal. La demolició afectà tota la teulada de l’edifici i les parts altes dels murs principals.

Acabat el conflicte armat, es decidí restaurar el temple, en un procés que es prorrogà de 1943 a 1977, seguint, inicialment, el projecte de l‘arquitecte Carles Marquès Maristany, l’empenta de mossèn Llorenç Garriga i el suport econòmic d’empreses i ciutadania. El 1969 fou refosa i col·locada de nou en el seu lloc, “amb un pes sensiblement menor i amb jou metàl·lic”. La campana dels quarts i la que toca les hores continuen fent la seva funció mentre llueixen la data de la seva creació, 1607 i 1677, respectivament. Un nou àngel, dissenyat per l’escultor local Fidel Claramunt Lacueva i fet de fibra de vidre, va ocupar el 1996 el lloc deixat per l’anterior (6).

 

1-  A Barcelona els pams feien 194,3 mm. Enciclopèdia Catalana, consulta en línia
2-  GARÍ I SIUMELL, J.A. Descripción e historia de la villa de Villanueva y Geltrú. Vilanova i la Geltrú. Impremta Leandre Creus. Vilanova, 1860
3-  SORNÍ, X. Un plànol de Vilanova i la Geltrú de 1751. Gran Penya n. 9, 1990
4-  DIAZ MONTEAGUDO, L. Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, 2014
5-  ROIG, Francesca. El campanar de l’església parroquial de Sant Antoni Abat de Vilanova (cronologia). Sense data
  Ídem.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local