Personalitats

El nomenclàtor viari, perquè serveixen els noms dels carrers

Josep Maria Junoy. Eix

Josep Maria Junoy. Eix

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Acaba de publicar-se un llibre força interessant sobre l'origen dels carrers i els seus noms, El Callejero, de Deirdre Mask, traduït per María Porras Sánchez i editat per Capitan Swing. Per nosaltres, avui, tenir carrer i número de casa és una situació normal, baladí, però no sempre ha estat així, i encara no ho és en algunes latituds, com els passa per exemple als habitants dels ciclopis blocs de pisos Calcuta, on sense posseir nom de carrer i número no poden donar-se d'alta al cens, ni exercir drets civils, ni poder centralitzar el salari ni poder rebre ajudes socials. Una situació ben contrària es dona a EE UU d'Amèrica on bosses de població que s'agrupen sota el nom de survivalistes o preparacionistes, moviment social d'individus que es preparen activament per a les emergències, incloses les possibles pertorbacions de l'ordre social o polític organitzant-se en 'milícies civils'; aquests grups refusen les seves adreces: NO denominació, NO número, perquè entenen que tenir-ho significa violar el seu espai íntim pel nefand 'poder públic'. Bé, de moment, encara no és el nostre cas, ni l'un ni l'altre.

I a cavall de la consideració, fa uns dies vaig fixar-me en una furgoneta de servei davant de casa que a la porta hi tenia retolat el nom del carrer de l'empresa: carrer 'Quixot', deia. D'entrada vaig preguntar-me on devia parar aquest carrer i a quin amant dels llibres se li devia haver acudit recordar-se del Quixot per dedicar-li tot un carrer. Vaig estar rumiant, perquè el sol nom de 'Quixot', no aportava més indicis sobre a què i qui es referia aquest Quixot ¿era dedicat al protagonista de la novel·la de Cervantes o a la novel·la sencera? Per cert, una magnífica obra, a l'autor de la qual Vilanova ja li té dedicat un cèntric carrer, Miguel de Cervantes. També vaig pensar si, en nom del carrer fora ben bé aquest: Quixot, o no fos que el propietari de l'empresa, pel seu compte i risc, s'havia atrevit a traduir-lo, del de Quijote, que és el nom original? Ben cert que en el nomenclàtor local, per efecte del costum i de la mandra que ens produeix tot canvi, hi trobem noms de carrers ben atrabiliaris, i d'incorreccions.

Per exemple, en una de les meves passejades pels entorns, recordo haver observat −en una urbanització del Pas del Bou− un carreró de tres o quatre cases (?) batejat amb el campanut nom de Barcelona. D'entrada vaig pensar que de carrer de Barcelona ja en teníem un i de ben antic, però tot seguit vaig adonar-me d'un vehicle aparcat davant d'una de les cases (?); era una taxi negre i groc dels que corren per Barcelona, així que ja tenia la resposta: l'amo del taxi barceloní devia estar ben convençut que aquell poblet on s'havia comprat una semicasa d'urbanització, què caram havia de tenir un carrer dedicat a la seva gran ciutat, i va decidir esmenar el greuge. També, durant un temps, el meu amic Pere Tàpies tingué dos carrers dedicats al seu nom, un a la urbanització Mas Tapet i un altre a la urbanització davant de la Torre del Veguer. Bé, sobre els noms dels carrers de les dites urbanitzacions perifèriques de la ciutat en podríem parlar més estona, ens divertiríem.

Però tornem on volia anar, que era l'oportunitat o inoportunitat dels noms dels carrers. Al vialer local hi trobem noms molt encertats de personatges als quals la ciutat honora, però també és cert que se n'hi troben a faltar d'altres, jo, avui, aquí voldria trencar una canya per una personalitat el nom de la qual crec que hauria de figurar en aquesta vialer, ja que la seva saviesa va permetre col·locar el nom de la ciutat en el cànon universal de l'art. Es tracta de Josep Maria Junoy (1887-1955), periodista, crític d'art i forces altres coses. I us preguntareu el perquè li devem aquest reconeixement al senyor Junoy, doncs és molt senzill: l'any 1917, des de la revista ‘Troços’ (publicació avantguardista de principis del segle XX) classificà alguns joves artistes, de pertànyer a l' 'Escola de Vilanova (i la Geltrú)'; en aquesta 'Escola' plàstica s'incloïen els noms d'Enric C Ricart, Rafael Sala i Joan Miró. Sí Joan Miró, que junt amb els vilanovins Rafel Sala (que per la seva peculiar manera de prendre's la vida se'l conegué com a Sala-mandra) i Enric C Ricard (el qual durant un temps compartí estudi amb Joan Miró al carrer Alt de Sant Pere de Barcelona) i segons Josep Maria Junoy s'iniciaren i compartiren, postulats artístics que donaren peu a què aquest influent crític de la revista d'avantguarda 'Troços' prefiguren una 'Escola de Vilanova'. Digueu-me si aquesta personalitat, que visqué per un temps a la ciutat, i fins s'emparentà amb una ciutadana local −i manà de construir una casa al Passeig del Carme a Josep Francesc Ràfols− no es mereix un carrer! Ja està bé recordar-se del Quixot i del seu autor, però, i Junoy i la seva Escola de Vilanova amb Enric C. Ricard, Rafael Salà i Joan Miró... no se la mereixen?

De Josep Francesc Ràfols sí que se n'ha recordat el vialer local, ell i tota una colla d'artistes i intel·lectuals locals han estat 'exiliats' a la perifèria de la ciutat, davant de la Masia Nova dels Magrinyà, allà on acaba Vilanova i comença Ribes (a les Roquetes).

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local