El temps sofert

El temps sofert (Quaderns de la Font del Cargol / Cossetània) és el darrer llibre publicat pel poeta, dietarista i traductor Feliu Formosa (Sabadell, 1934).

«Un cant al coratge», escriu Esteve Miralles a l’epíleg d’El temps sofert, que conté dos llibres. I els lectors ho comproven de seguida només obrir el primer llibre: Haikus de convalescència, una suite de trenta-cinc haikus escrits l’estiu de 2022 en un moment d’incertesa i vulnerabilitat arran d’un ingrés residencial postoperatori. El temps sofert, que tant vol dir que és un temps que es pateix com l’actitud soferta (és a dir: resistent) de qui el pateix, hi passa lent i dens, en el poeta, perquè és viscut en tota la seva llargària i profunditat una hora darrere l’altra.

D’un postoperatori no se’n sap el temps que durarà ni es pot preveure l’èxit final de l’operació, tot depèn de la recuperació. En aquest estadi d’espera del qual no se’n saben els dies, de temps per sentir i pensar n’hi ha molt, i es pot passar en va, sense transcendència, o pot ser un temps preciós per a recomposició de l’escala de valors que no estalvia, però, sentir en el cos i en l’ànima aquell fred de la matinada que es viu a plena consciència: «Matinada./ Dia que serà un dia/ més. Suma o resta?». Perquè en una operació per una causa greu l’espasa de Dàmocles sempre és damunt del cap. Això no obstant, el poeta convalescent mostra el seu tremp en l’adaptació al moment per salvar del desànim allò que el salva: l’esperança i les paraules, sabent que som dins i fora al mateix temps (la persona no s’acaba en el cos físic) d’aquella situació que ens reté: «En mans d’algú/ a qui només demanes/ un lleu somriure».

En trenta-cinc haikus –forma breu de poesia japonesa en què s’expressa tot un món-, Feliu Formosa va desgranant diferents moments, inclosos els de la por i la tenebra, d’aquesta convalescència que al final el durà a la recuperació: «Retorna Bach/ a l’alba d’un nou dia,/ VITA NUOVA», i és així com podem imaginar aquest instant d’íntima esplendor que arriba acompanyat de la música de Bach i la proclama del Dant al seu llibre Vita Nuova. La cultura de fons, doncs, com a guariments al costat dels guanys de la medicina convencional.

A continuació dels Haikus de convalescència trobem el segon llibre: Sovint el somni, que es divideix en tres parts per diferenciar la diversa composició estilística de cada agrupació i el temps d’escriptura. En la primera part llegim un conjunt de poemes llargs i balades que evoquen personatges com la samaritana, Francesca da Rimini i Isabel de Villena, o la ciutat de Roma i la música d’Albinoni. En la segona part llegim un conjunt de poemes curts i haikus entre els quals destaquen els dedicats al pintor Paul Klee i els dedicats a la vila gironina d’Amer. Sovint el somni es clou amb els poemes de la tercera part escrits amb una gran llibertat formal que dona amplitud i respiració a les imatges poderoses que impregnen tot aquest llibre d’una poètica que és de la mirada alhora que de l’oïda i del tacte: els sentits ben desperts entre la realitat i el somni: «Ara surts tu dins el meu horitzó,/ ara tu vens i m’empeltes de somni».

«És la moral del coratge», diu Esteve Miralles per referir-se al fil d’or que travessa el conjunt dels dos llibres que componen El temps sofert, de Feliu Formosa. El coratge és una actitud de l’esperit que va més enllà de la valentia perquè no és només instintiva sinó conscient per com és el jo qui domina el paisatge, que porta les regnes fins i tot en els pitjors moments: «Cal que ho afirmi?/ Parlo del meu viatge/ a la tenebra».