Ataronjat de petons

Al CD Ataronjat de petons hi escoltem un mar de cançons que tenen arrels en els tradicionals cants d’amor propis de totes les cultures del món, però que en el nostre àmbit cultural català va florir en les composicions dels trobadors i les trobairitz (dones trobadores) provençals del segle XII.

Més a prop en el temps cal viatjar a l’Alemanya clàssica i romàntica per trobar les lieder que es van posar de moda en aquell temps: cançons per a veu i piano amb què ens van delitar primer Mozart i Beethoven, després Shumann, Litszt, Bruckner, Mahler... Amb la denominació mélodie, cançó, a França hi van excel·lir Fauré i Debussy sense oblidar les precioses, si bé més abstractes miniatures musicals que va compondre Satie. A Catalunya els mestres de la cançó de concert, tal com es van anomenar aquí les lieder, són Vives, Granados, Montsalvatge, Toldrà i Mompou. Aquest darrer va fer escola en les composicions de to minimal d’un estimat amic meu que me’n va regalar una partitura quan jo descobria amb uns altres ulls la música culta que fins aleshores m’havia estat un misteri... I, sí, també hem de relacionar a les cançons de concert, si bé interpretades en escenaris ben heterogenis, cantautors de la meva generació: hippie, contestatària i contracultural en el cel de la qual brillaven les estrelles de Bob Dylan i Leonard Cohen, poetes i músics l’art dels quals aquí va granar sobretot en les figures de Raimon i  Lluís Llach.

D’aquest riquíssim arbre de la cançó que combina veu i piano (o guitarra en alguns casos) vénen els poemes amorosos de Marta Pérez Sierra celebrats, festejats per la música de Salvador Pané. En les cançons que amb tanta propietat se’n poden dir cançons de concert, el compositor hi acorda les notes del piano i la veu amb què dirigeix i repunteja unes melodies que amb el seu personal estil es desgranen en notes de jazz amb les seves improvisacions, en ritmes d’alegre bossa nova, o de blues amb uns pianíssims delicats que, com petites i suaus onades en la riba d’un llac, acaronen les orelles que en gaudeixen atretes per un doble lirisme: la poètica de Pérez Sierra i la de Pané en una avinentesa feliç.

El cordó umbilical que lliga els tretze poemes de Marta Pérez Sierra musicats per Salvador Pané (a excepció d’Interval: un poema d’Esperança Castell que segella un cant d’amor a la terra: Catalunya), és l’amor abrandat i les expressions més sensorials amb què es manifesta i respira una relació amorosa des de la tendresa fins a l’èxtasi. En dues de les peces: Bes i Rialla, hi intervé la cantant Tere Fernández, que amb la seva veu dona un color cristal·lí al conjunt d’aquestes composicions per a piano que, com en altres reeixits treballs anteriors en la seva trajectòria, Salvador Pané interpreta acompanyades de la seva veu.

Només aquells que coneixen bé la tradició troben camins nous per a renovar-la, i és en aquesta fecunda genealogia de les cançons dels trobadors provençals i les lieder o cançons de concert catalanes que cal situar el CD Ataronjat de petons, un treball poètic i musical fruit de la creativitat singular de Salvador Pané que dona fonda i treballada musicalitat a unes peces escrites sota la inspiració d’una tria selecta dels sempre esplendents, fulgurants, poemes d’amor de Marta Pérez Sierra.