Història local

El meu amic Josep Ayza, el Ros

Josep Ayza i altres dels represaliats del Garraf durant l'homenatge que se liva fer al 2010. L.M.

Josep Ayza i altres dels represaliats del Garraf durant l'homenatge que se liva fer al 2010. L.M.

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Fa uns dies, amb motiu del cinquantè aniversari de la fundació de l'Assemblea de Catalunya, al Pòsit Pescadors de Vilanova, va fer-se un acte per homenatjar dues de les persones que, junt amb 111 més, foren arrestades i empresonades a l'església de Santa Maria Mitjancera, a Barcelona, quan participaven en una reunió de la dita organització clandestina. L'homenatge va ser organitzat pel col·lectiu 'Memòria Històrica' de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, i dedicat, com s'ha dit, a dos vilanovins que participaven en aquella reunió, Josep Ayza i Luis Escribano, dues persones pertanyent al món del treball. Jo vaig ser-hi convidat a parlar del Josep, l'Ayza. He cregut que amb aquell senzill, però emotiu i amb gran assistència, homenatge al Pòsit de Pescadors, no n'hi havia prou per donar a conèixer el fet, i les persones, que motivaven el record i memòria de la nostra història immediata. He pensat de fer alguna cosa més −aquest article per exemple− per donar a conèixer qui eren aquests dos conciutadans, aquests dos vilanovins. Al Luís Escribano no m'era prou conegut, i va parlar-ne el seu cosí Paco Escribano, al que coneixem, entre altres coses, per la seva última producció cinematogràfica, 'El Mestre que va prometre el Mar'.

No cal assegurar que participar en les activitats de l'Assemblea de Catalunya, no era cosa trivial, només considerem que aquell dia la policia va arrestar, d'un sol vol, a 113 persones, entre les quals els nostres amics. Eren allà en representació del PSUC local (i, per tant, en representació del moviment polític ciutadà). La participació en la lluita antifranquista d'aquells anys no era cosa de broma, la clandestinitat no era un joc, anava 'en sèrio', com diria un parent meu: si t'emmallaven, el menys que podies esperar era uns mesos a la presó model, algun joc d'hòsties (perquè sí, perquè n'aprenguessis per una altra vegada), i en el pitjor dels casos una llarga temporada a l'ombra; no cal dir que algú també hi va perdre la vida.

Però no dramatitzem (ja ho era prou de dramàtic, i trist viure en 'temps de Franco'). L'Ayza i jo som de Baix-a-Mar i ens vam conèixer a ran de participar en l'Assemblea. Ell va tenir la mala sort de caure en aquella trobada, jo no. També cal dir que ell n'era més assidu que no jo, tenia, doncs, més números de la rifa. Una, només una entre altres, de les, diguem-ne 'anècdotes', en què vam participar aplegats va ser determinar on havia de celebrar-se el Cinquè Aniversari de l'Assemblea. La majoria es decantava per una població de la Catalunya Vella, Vic, o Manresa, ciutats serioses del Nord. N'era ferm partidari (ho recordo) Antoni Gutiérrez (el Guti) secretari general del PSUC, i com que aquest partit i els seus aliats dominaven l'opinió de l'Assemblea, doncs no hi havia color, i el cinquè aniversari s'hagués celebrat a la Catalunya Vella. Però l'Ayza (amb la discreta col·laboració meva) va fer canviar d'opinió del poderós PSUC, i el cinquè aniversari de  l'Assemblea va celebrar-se a Vilanova, a la Catalunya Nova, al Sud. Ho explico per donar entenen fins a quin punt en Josep Ayza posseïa la confiança de l'eficaç Guti. Cal dir, ara, que el Cinquè Aniversari a Vilanova va transcórrer com el quart, el tercer, el segon i el primer: carreres d'obstacles amunt i avall amb els grisos ocupant cantonades i portal.

El caràcter optimista del Ros va fer el seu servei als penosos dies presó, i a ell li va servir per travar amistat amb alguns intel·lectuals catalans, els quals sempre van conservar un bon record del mariner de Vilanova i els seus excel·lents coneixements de la mar i la pesca. El Ros sent una gran atracció per la mar i els seus camins, i posseeix un extens coneixement de senyes i marques marineres; fal·lera que quan tenia ocasió no se n'estava de traslladar als oïdors d'aquells dies, i després a tots aquells qui hem estat al seu costat. 'Els terrers d'aquests senyals no en sabeu res', li he sentit assegurar, categòric. 'La mar pels de terra és una xapa plana de color blau i res més. Però la mar està prenyada, més que la terra! Des de la mar, de la terra en coneixem les monjoies, els punts sobresortints: muntanyes, campanars i masos enlairats; són senyes que cal conèixer i enfilar des de la mar per saber on es calen els ormejos i poder-los reconèixer per llevar-los. Però submergides, allà on ningú no les veu, hi ha les marques subaquàtiques: naus enfonsades, que anomenem ganxos, perquè ho són per a l'art, que s'hi pot quedar atrapat; fons fangosos, alguers extensos, turons o rocams submergits rics en vida piscícola’. Aquesta és la saviesa, entre d'altres, que jo admiro més de l'Ayza.

Detalls ben exòtics, aquests que ell sap explicar, que per a molts d'aquells homes, la majoria dels quals alts militants polítics o intel·lectuals de la capital, eren ben desconeguts. Sabers i anècdotes que van ajudar a passar les penúries del calabós. Així m'ho van assegurar algunes de les persones que van conèixer-lo aquells dies, i que jo vaig conèixer després. Un dels intel·lectuals era Carles Santos, conterrani seu −els dos nascuts a Vinaròs− un dels grans compositors de música que ha donat el país, compositor de la música de les Olimpíades a Barcelona, en la banda que per a l'ocasió va organitzar, va participar-hi més d'un vilanoví, que em sembla que encara es guarda com a record, alguna peça del vestuari. Amb el concurs de Carles Santos, compongueren un himne a l'Assemblea, que aquest dia de l'homenatge van escoltar interpretat per una petita coral de l'Escola de Música Freqüències.

La nostra història local i nacional, la dels homes i dones treballadors de Catalunya, de Vilanova, la història del poble treballador, cal que sigui recordada i divulgada, perquè sovint aquesta història de les classes populars queda oculta o disfressada sota els grans titulars de la història general, la que s'ocupa dels grans moments, i cal tenir en compte que no hi ha grans moments que no s'hagin aixecat i recolzat sobre una pila d'humils moments. No hi ha història dels grans fets que no s'assenti sobre les bases de fets, en aparença, més petits; petits en magnitud, però no en esforç ni en sacrificis. El món, el nostre món, qualsevol dels mons possibles, per alçar-se, ha comptat a la base amb els homes i dones de la classe treballadora, cap dels grans projectes socials somiats i aconseguits, no s'ha pogut alçar sense l'humil i alhora gegantí esforç de persones com el Josep Ayza i el Luís Escribano.

Honor als nostres companys, honor als nostres herois de cada dia.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local