Pedro Sánchez vs Xavi Hernàndez

Tot simulant que dimiteixen, s’aferren -més que mai- a la trona. La tàctica del "ploramiques" està passada de moda. Recórrer a esquitxar la brutícia indiscriminadament contra "el pregonero" -la premsa-esdevé bastant miserable. La mateixa manera de fer del "clan Pujol". Em recorden la cantarella d’una vella cançó: "no te vayas, por favor. No te vayas todavía, que hasta la guitarra mía llora cuando dice adiós". Que -per part del PSOE- s’organitzi una allau d’autocars des de tots els punts de la geografia espanyola per aclamar el president em recorda les concentracions franquistes de la Plaça d’Orient, a Madrid. O no?

Pedro i Xavi -o Xavi i Pedro, tant se val!- creuen patir una pressió brutal. Ordir sengles al·legats per tal d’obtenir una aclamació popular sospitosa fa certa pudor de socarrim. No és èticament correcte. Ans al contrari i ho sento. Tant la dreta com l’esquerra política tiben d’una vella tàctica fugissera envers el seu adversari: "i tu, més! " Costa gaire permetre que la justícia faci la seva feina i ens digui si la conducta de l’esposa del president del govern ha estat intatxable? En el cas del "trainer" de Can Barça, tenim el dret a malpensar que la "marxa enrere" de l’entrenador no deixa d’ésser una maniobra grollera per part d’en Jan Laporta. Una bola més de fum. De ben segur que tan sols cerca mantenir-se -sine die- en el càrrec.

Puc arribar a pensar que en Sánchez no està gaire segur que la justícia arxivi la causa pendent. Convenint/certificant que la seva senyora no ha fet servir les seves influències amb finalitats tèrboles... Si canviem d’àmbit, qualsevol altre entrenador culé hauria estat cessat després de tota una temporada "en blanc" (cap títol!). El daltabaix d’un i altre -tot i que en àmbits diferents- té certs paral·lelismes. Allargar l’agonia uns quants dies per a rumiar la jugada no fa cap altra cosa que embolicar més la troca. Amagar certes cartes obre la porta a tot tipus d’especulació, rumorologia i "fake news". La inestabilitat -sigui política o esportiva- mai noi pot ésser cosa bona. Acabarà tot plegat -govern espanyol i Barça- avançant les eleccions? Prou ja de victimisme!

"Enterrem la nit. Enterrem la por. Apartem els núvols que ens amaguen la claror. Hem de veure-hi clar. El camí és llarg i ja no tenim temps d'equivocar-nos." Ja ho deia en Lluís Llach. "Cal que neixin flors a cada instant!"