Arrivo i alcohol, condemnats a un matrimoni de conveniència?

Patent que se’n abusa de l’alcohol, seria la prohibició la millor solució? No estaríem passant d’un extrem a l’altre? Provocaria la prohibició una desaparició? Augmentaria la qualitat i la imatge pública de la festa? O el què faríem seria donar el tret de sortida a una carrera contrarellotge de com beure d’amagat o com arribar mamat a les 18h de la tarda a la concentració? Moltes preguntes que mereixen una reflexió.

Abans de començar a pensar i a debatre sobre si seria la millor solució o no la prohibició, un exemple molt proper i recent. Aquest Carnaval passat al Vendrell sí van decidir prohibir l’alcohol durant la celebració de la seva rua. Resultat: de 40 carrosses i 15 comparses de l’any anterior es va passar a 16 carrosses i 7 comparses, com ens explica Ariadna Caballero en aquest article. No n’era l’únic motiu, tot cal dir-ho, però possiblement el principal. Els seus veïns de Segur de Calafell van aprofitar la controvertida normativa per organitzar la seva rua al mateix dia, després d’alguns anys sense celebrar-la. També hi havia motius d’índole econòmica pel mig (subvencions per participar), però la qüestió de prohibir les begudes alcohòliques va provocar el transvasament d’algunes carrosses d’una localitat a l’altre.

I què en diu la normativa actual de l’Arrivo de Vilanova i el propi Ajuntament? Està en ment crear noves lleis per tal de provocar un divorci desitjat per molts a la vegada que temut per una altre majoria?

En temes de Carnaval és la FAC qui té una normativa sobre l’Arrivo i l’Ajuntament hi dóna ple suport. El què més crida l’atenció de tot el document no és, precisament, una obligació, sinó una recomanació: “controlar i limitar el consum d’alcohol. Recordar que està prohibit per llei que els menors de 18 anys en consumeixin. L’entitat és la responsable dels seus integrants, millor no potenciar-ne el consum.” I sorprèn que acabi aquesta “recomanació” amb la següent afirmació: “Si la FAC detecta algun incompliment al respecte implicarà la no participació en la propera edició.”, que té més tints de “fes-ho o pateix les conseqüències!” que no pas de suggeriment. Però no ens desviem del tema i afegim que, des de la regidoria de cultura, m’indiquen que de cara a properes edicions es treballa en afegir noves mesures.

Per tant, la FAC no dissolt sinó que posa traves a aquest matrimoni, mentre que des de l’Ajuntament no tanquen la porta a un divorci exprés amb això de “treballar en noves mesures”.

El què és innegociable ara mateix és que en una celebració, la de l’Arrivo, on el seu recorregut d’enguany ha tingut una durada en torn a les 4 hores, sense tenir en compte el posterior discurs de sa majestat (o en el seu defecte del Sr Ventosa) ni les concentracions prèvies en diverses entitats, es fa molt feixuc aguantar d’en peu sense ni gota d’aquest estímul a l’abast de tothom.

Però també és cert que hi ha maneres i maneres i que potser el futur passa per la vergonya d’aquesta aliança de conveniència. M’explico: aquest any a La Unió feien sàtira sobre, precisament, un casament entre dues entitats. Dies abans del divendres passaven un paper a tots els participants de la carrossa indicant que tots aquells qui volguessin portar begudes alcohòliques ho fessin tot integrant-les al vestuari de l’enllaç, evitant les típiques bosses amb cordills penjades a l’esquena i intentant decorar els carros de supermercats plens de beguda. La política de la vergonya.

Aquesta política de la vergonya és la d’amagar el que no es vol veure (que sí beure) o d’integrar-ho dins l’escenari de la crítica. La mesura, penso, va ser prou enginyosa i fins i tot nombroses famílies assistents a la festa aplaudien algunes integracions força hàbils. Per tant, és factible allargar el matrimoni de conveniència entre Arrivo i alcohol i no sabem què podria passar si s’optés per dissoldre’l de cop. Això si, per arribar a les bodes de plata s’ha de tenir el suport de tots els partipants i conscienciar als més joves que la festa és molt llarga.