El Complot del Garraf: perspectiva garriguenca

Assegut al despatx de casa, observo somiador el paisatge garriguenc de secà, pedra seca, terra erma i olivera que omple de veritat i saviesa la realitat ponentina. Entretant fullejo per internet la premsa i escolto alhora l’oferta del director de l’Eix Diari, Carles Castro, per escriure algun article d’opinió. És llavors quan caic en el compte del bon nombre de garriguencs que van prendre part en el fallit Complot del Garraf, que tenia per objectiu la voladura del tren on viatjava el rei espanyol Alfons XIII de Borbó, el Cametes, l’estiu de 1925.

Bandera Negra (Santa Germandat Catalana), organització dependent d’Estat Català (partit polític fundat pel diputat a Corts per les Borges Blanques (Garrigues) i 122è President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià), seria l’encarregada d’executar l’atemptat. Catalunya es trobava bloquejada per l’actitud dictatorial de Miguel Primo de Rivera, intransigent amb la simbologia independentista i, en definitiva, amb el sentiment nacional. En la conjura, celebrada al taller de l’escultor Deogràcies Civit (l’Espluga Calba, Garrigues) al Passeig de Gràcia de Barcelona, es va decidir col·locar una artefacte al túnel entre Sitges i el Garraf. A la trobada hi eren presents Miquel i Josep Badia (Torregrossa, Garrigues); Ramon i Josep Maria Xammar (Juneda, Garrigues) i Ramon Fabregat (les Borges Blanques, Garrigues).

Com tots sabreu el complot del tren fracassaria en dues ocasions però no estaria de menys saber qui eren aquests joves de les Garrigues que amb certa valentia es movien per les Barcelones dels frenètics anys vint:

Deogràcies Civit: nascut a l’Espluga Calba, destacava per les seves aptituds cap a l’estatutària. De ben jove treballaria d’aprenent en una botiga de teixits de Montblanc (Conca de Barberà, Tarragona), propietat de la tieta del Cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Manel Ribé. De fet, seria Ribé qui li facilitaria el seu passaport a la ciutat comtal, oferint-li aixopluc en un local-taller de la seva propietat. Estudiaria escultura a La Llotja. No us diria això si no fos perquè, curiosament, seria en aquest taller, propietat del màxim dirigent de la policia barcelonina, on és conjugaria bona part del complot. Així ho va reconèixer el policia en les seves memòries publicades a La Vanguardia la dècada dels anys seixanta. Moriria a l’exili mexicà. A la làpida de Civit es pot llegir una llegenda que resa “Lluitar i actuar amb tota la fe”.

Josep i Miquel Badia: nascuts a Torregrossa, les Garrigues fins el 1989. Si seguiu d’aprop la història de l’independentisme sabreu que són els màrtirs d’Estat Català. Morien abatuts a trets al carrer Muntaner de Barcelona el 1936. El primer va arribar a ser diputat a Parlament durant la Segons República i el segon, entraria en un reformatori l’any 1926, ja que era menor d’edat quan van succeir els fets. Amb la República espanyola, en canvi, arribaria a ser Cap d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, una mena de conselleria que es disputava amb els anarquistes de Dionís Eroles. Permanentment enfrontats amb Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti, se’ls titllaria d’enemics de la classe treballadora i corruptes per sistema (vegeu la sèrie La maldición de los hermanos Badia de Josep M. Sòria).

Ramon Fabregat i Arrufat: polític i editor, fill de les Borges Blanques. Una de les figures més respectables de l’independentisme català. Home de personalitat pròpia i caràcter peculiar s’enfrontaria amb Macià en vàries ocasions. Al començament de la Guerra Civil perdria la seva dona afectada d’una greu malaltia, travessaria els Pirineus amagant la seva filla al cotxe d’uns francesos, s’embarcaria a Le Normandie i arribaria a Nova York. Travessaria els Estats Units i s’instal·laria a Mèxic. Al país llatí fundaria diaris i revistes (Xaloc, Pont Blau, etc.), formant una autèntica xarxa difusora del català. Íntim amic de Pere Calders deixaria la militància independentista per entrar a formar part del PSUC. Tornaria en una sola ocasió a Catalunya i, més endavant, rebutjaria la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Ramon i Josep Maria Xammar: ambdós de Juneda. El primer va participar directament al Complot però segurament us sonarà més el segon. Així és, Josep Maria Xammar seria una de les figures clau en el complot d’Estat Català contra Companys, esdevenint la connexió que permetria retirar l’armament emmagatzemat en dos vagons de ferrocarril –estacionats en una via morta de Cervera de la Marenda (Rosselló)– que la Generalitat havia adquirit a l’Estat francès. Les armes permetrien a Estat Català assaltar la Generalitat i afusellar el govern legítim de Companys (vegeu Report Xammar del catedràtic de la UB, Daniel Díaz i Esculies). El de Juneda es referia a Companys com un rufià i va deixar escrit que: Companys sólo recobraria la dignidad ante el piquete de ejecución de Franco. Moriria a l’exili mexicà.

Si recapitulem veurem que no han passat ni cent anys del Complot del Garraf, però la situació és lamentablement idèntica: el cap de l’estat continua essent un Borbó i al govern espanyol mana la dreta catòlica, apostòlica i romana. Els nostres herois del Garraf no van dubtar en arriscar-se per la llibertat de Catalunya –encara que amb xaroneria-, ara els catalans ens agafem de les mans per reclamar el que és nostre. Sort que ens queda la poesia d’Espriu.