Apadrina un pronom

En els últims anys, la societat en què vivim ha canviat molt. De mica en mica, i sense adonar-nos-en, anem abandonant alguns costums i adquirint-ne de nous. Hi ha casos en què això no representa cap pèrdua; vaja, si alguna cosa no té cap utilitat, se l’oblida i llestos. Aquest seria el cas dels intermitents. Sí, aquell artefacte que portaven els vehicles, que servia per indicar les nostres intencions al que venia al darrere i que, generalment, s’activava amb una palanqueta que hi havia al costat del volant, sempre a l’abast de la mà. Es tracta d’una pèrdua sense importància: la intel•ligència humana s’ha desenvolupat tant que ja podem preveure amb tota la seguretat què farà el vehicle que ens precedeix. Per tant, per aquesta banda, no ens hem d’amoïnar.

Hi ha casos més greus, però. Algú sap dir-me, per exemple, què se n’ha fet, dels pronoms “en”, “hi” i “ho”? És cert, són petits, d’ús estrany (per a parlants d’altres llengües) i, segons com, molt poca cosa. Ara bé, des de la seva migradesa, donaven a la nostra llengua un aspecte molt característic. Costa gaire, posar en els cartells d’activitats “ho organitza” o “hi col•labora” en comptes d’un empobridor “organitza” o “col•labora”? Organitza, què? Col•labora, en què? No trobeu a faltar alguna cosa quan truqueu a algú i us diuen “ara es posa”? On es posa?
(Escrivint aquestes línies, m’arriba un correu electrònic que diu: “amb això, ja teniu prou”. I jo em pregunto: Prou, de què?)

Continuo. Siguem valents, atrevim-nos a utilitzar els nostres “en”, “hi” i “ho”. No ens faran cap mal. Així, si se’ns escapa alguna cosa com “no aniré”, “no tinc” o “no vull”, autocorregim-nos amb uns fantàstics “no hi aniré”, “no en tinc”, “no ho tinc”, “no en vull” o “no ho vull”. Ah! I, si en una enquesta, us proposen la resposta “No sap / No contesta”, no us n’estigueu, aclariu sempre que preferiu aquella altra que suggereix que “No ho sap / No ho contesta”. Si ho feu així, ningú no us podrà preguntar què és el que no sabeu o no contesteu.

En uns immensos cartells de publicitat de telefonia que hi ha a l’oficina de Correus de la nostra ciutat (en un text que, d’altra banda, no se sap si està accentuat o si els accents que hi ha són simples taques de pintura caigudes a l’atzar), se’ns informa que “tenim tot en telecomunicacions”. Agafeu, si us plau, un esprai de pintura i plantifiqueu-hi al davant un immens “ho”.

Tinguem-ho clar, el problema no és la gent que aprèn català i té dificultat per utilitzar uns pronoms inexistents o que tenen un ús diferent en la seva llengua materna. El problema som nosaltres, gent que hem parlat en català sempre i que, ja sigui per deixadesa, per un (mal) costum adquirit o per una suposada modernitat en l’ús de la llengua, n’abandonem la sintaxi –i l’esperit!– per fer que es vagi assemblant cada cop més a una altra de forastera.

No abandonis els pronoms! Ells mai no ho farien!

Josep M. Domènech - Associació Cultural Desperta!