Poètica de la ciutat

Trieu una ciutat, una qualsevol, i mireu-la com un viatger. És a dir: un que viatja seguint la crida d’una curiositat íntima, una força irresistible que l’arrossega a llançar-se a la descoberta. Aquesta força és l’esperit dels descobridors del Renaixement, o dels romàntics del XIX. Aquest viatger no és un turista (tot i que entre els turistes hi ha viatgers). Explica Aldous Huxley a Carretera enllà (Adesiara), que el turista procura que el seu viatge encaixi, i a vegades esforçant-s’hi molt perquè no hi troba el què…, amb el mite que s’ha creat del lloc que visita.

En canvi, el viatger crea el mite. També el poeta crea mites, en això s’assemblen. L’un i l’altre són com una mena de demiürgs del relat que els humans fem de la realitat que vivim. Trieu, doncs, com a viatgers, com a poetes, una ciutat qualsevol. La vostra ciutat, per exemple. L’escriptor Jordi Cervera ho ha fet i ha escrit Ciutat (Viena edicions), que va ser premi de Poesia Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada 2013.

Per crear un mite cal tenir imaginació. La imaginació és alguna cosa més que fantasia. La imaginació és una facultat de l’ànima. L’ànima diu la seva presència a través d’una imatge poètica. Per això va escriure Pierre-Jean Jouve: La poesia és una ànima inaugurant una forma. Això també podria haver estat escrit d’aquesta manera: La poesia és un poeta inaugurant una forma. O un mite.

Jordi Cervera ha escrit Ciutat. Una ciutat mitificada que ha estat inspirada en la ciutat –o ciutats- que el poeta ha volgut conèixer a la manera bíblica: fent-se un amb la ciutat, o ciutats. No hi ha una altra manera d’elevar l’anècdota a categoria. O a símbol, com volia Goethe, com volia Eugeni d’Ors. En el símbol vivim d’una manera més profunda, i, per tant, més creativa. En el símbol donem a les coses un significat més enllà d’elles mateixes.

Per això la imatge poètica no és només una metàfora. La imatge poètica a la qual ens referim és la manifestació d’una visió-experiència interna. D’aquests ulls interns –infinits, sense mesura ni temps- en va parlar Joan Maragall. Per aquest motiu la imaginació poètica és una potència que transforma allò ordinari en extraordinari. Vet aquí perquè el viatger, en el cas de Cervera també poeta, crea el mite. La imaginació poètica extreu de les pedres, pedres vives. O pedres tan intemporals que es presentitzen a cada mirada.

Les ciutats parlen, les pedres parlen, les ruïnes parlen. Com parla l’antiga urna grega a la qual s’adreça, com si d’una núvia es tractés, John Keats. Els carrers són oracles auris/ que ens regalen avenirs i prèdiques/ si en sabem desxifrar el sil.labari…, escriu Jordi Cervera a Ciutat.

En la poesia que sorgeix del mundus imaginalis, el món imaginal tal com el va conceptuar Henry Corbin, el real i l’irreal es fecunden. L’irreal és l’inefable i l’inacessible de l’existència i s’explica a través de la imatge poètica, la imatge amb ànima. La llum que desprèn l’irreal sedueix tant el poeta, el desperta de la quotidianitat i posa un focus de claror nova en la mirada ordinària… Aleshores, el poeta, atret per aquesta llum epifànica, se situa en un altre pla, veu les coses d’una altra manera, que no és irreal, sinó simbòlica. Les condicions del real ja no determinen el camí, i les passes es tornen més ingràvides en el terreny de la sublimació. Sublimar és una operació alquímica, i això és també la poesia, com volia Josep Palau i Fabre: metamorfosi, transmutació del plom en or.

La imaginació reproductora no és gran cosa, va escriure el filòsof Gaston Bachelard. En l’escriptura de Ciutat qui opera és la imaginació creadora del seu autor. Així és com l’home es converteix en un poeta, el caminant en un imaginant, el viatger en un creador de mites: Qui sap, potser sense saber-ho/ descansem entre les pàgines blanques/ d’un àlbum de viatge, escriu Jordi Cervera.  L’artista –i el poeta ho és de la paraula- no crea com viu, viu com crea, segons la tesi de Jean Lescure. És així com Jordi Cervera viu en la seva Ciutat: recreant-la.