86 dies de vacances escolars

86 dies! Cada estiu la mateixa cançoneta. Els nens en edat escolar tenen massa vacances. Què fem amb els nens a casa tres mesos seguits? Sembla clar que cal racionalitzar el calendari i adequar-lo a les necessitats de les famílies.

Racionalitzar… Què vol dir racionalitzar? En realitat, fredament, desapassionadament i amb una certa distància, el que no sembla gaire racional és que les famílies en aquest país no puguin atendre els seus fills sense l’ajut de l’estat. Hauríem de reconèixer tots plegats que el lloc que li pertoca a un nen o a una nena és la seva família i els seus amics. L’escola no deixa de ser una eina força artificial de suport al creixement de les futures generacions. Eina de suport i instrument per garantir la igualtat d’oportunitats entre tots, o això és el que hauria de ser segons el meu parer. És curiós el tema perquè a l’octubre apareixerà la cançoneta contrària, la de pobres nens i nenes que fan horari d’adults entre l’escola, la classe de piano, el futbol, l’anglès, el teatre i la ceràmica. Llavors l’expert de torn ens dirà que hem de procurar estar temps amb els nostres fills, i que sigui temps de qualitat, i ens el creurem. En canvi, a l’estiu, ens queixem llargament de la desaparició de la gran activitat, l’escola, les cinc -o sis- hores d’atenció garantides. A la tardor plorem perquè treballen massa, a l’estiu perquè tenen massa vacances.

Quan jo tenia dotze anys més o menys, el senyor Miquel Àngel es va canviar el seu vell tractor Massey Ferguson per un John Deere espatarrant, immens i amb aire condicionat. La pena és que aquella màquina no entrava per la porta dels corrals de casa meva per més que intentés maniobrar.

-Te l’has comprat massa gran aquest tractor! -li vaig dir jo-

-És la porta, que és petita. -va contestar-

El que no em sembla de cap manera racional és que els treballadors de casa nostra hagin de fer uns horaris tan expandits, matí i tarda fins al vespre, cada dia, dissabtes també, alguns diumenges, vacances les justes i segons quin contracte s’hagin dignat a fer-los. Que amb el sou mig d’una persona no arribi per mantenir una família. No era el tractor, era la porta. No són les vacances dels nens, són les nostres. No són els horaris escolars, són els de les empreses. Quantes coses estem disposats a sacrificar pel sistema? Quantes renúncies personals haurem d’afegir per un sou, per un lloc de treball?

Recordo els meus estius de noranta dies com unes temporades magnífiques, plenes d’aprenentatges i de vivències irrepetibles i meravelloses. Si no hagués estat per estius llargs i ociosos mai hagués conegut en profunditat persones extraordinàries com els meus avis a una edat en la que encara podien ensenyar-me moltes coses. Si no hagués estat per aquests tres mesos sense obligacions no hauria après a anar en bicicleta, ni a nedar sense flotador, ni a dir les hores en català, ni coneixeria l’olor de l’esbarzer i la terra eixuta, ni hagués viscut mai allà on són les meves arrels, ni hagués llegit llibres que no em tocaven i que em van portar a estudiar filosofia, ni…

Us convido a fer una llista exhaustiva de tot el que li deveu a les vostres vacances escolars. Preneu-vos temps.

Després en tornem a parlar.