Ensenyament

Súper-noves tecnologies, súper-guais

Eix. Ordinador a l'escola

Eix. Ordinador a l'escola

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

M’explicava fa un parell de setmanes un professor de l’àmbit de la vegueria -el Manel, un vell company- les seves peripècies quan volia veure una pel·lícula amb els alumnes de batxillerat. No és que sigui la cosa més trencadora, oi? No, ja ho sé, no és que l’home volgués presumir d’enrotllat, només m’explicava el dia a dia normal i corrent en una escola que destina molts mitjans humans i materials per estar ben dotada d’equipaments tecnològics. La sala d’audiovisuals era ocupada pels d’anglès de l’ESO -és tan tecnològic l’anglès que sempre la tenen ocupada-. Van marxar cap a la sala diguem-ne noble, la de les reunions de pares i actes culturals. Llàstima, el reproductor de DVD havia desaparegut. Ja feia dies que fallava i el devien haver enretirat; cap problema, el posarem a l’ordinador. Ai, caram! No li llegeix aquest arxiu. D’acord, la còpia era pirata, però els reproductors la llegien sense problemes. Això té una solució probablement senzilla amb una connexió a Internet però -no ho oblidem- hi havia una colla d’adolescents en situació d’espera a la sala noble de l’escola i això significa sempre perill. Van tornar a l’aula per veure la pel·lícula al televisor -el total de provatures i desplaçaments ja els havia fet perdre quinze minuts- . És més incòmode que en pantalla gran. Ell ho evitava perquè surten unes ratlles horitzontals força molestes i el so està una mica atrotinat. Fa una nota greu, constant, invariable; si puges el volum ella t’acompanya fidelment. El mal de cap que els va produir va ser una experiència compartida entranyable -em comenta amb un somriure irònic-.

Això de les tecnologies exerceix una fascinació sobre tots nosaltres que entra a les escoles com una allau, com una imperiosa necessitat, com aigua per a l’assedegat -miraculosa de vegades-. I ho fa de manera tan neurastènica, tan acrítica com a la nostra vida en general. Estem tan indefensos davant el nou -sempre hi ha un nou- model d’smartphone com davant de la noia que ens agradava quan teníem catorze anys; és tan tendre en el fons! És tan indiscutible que Internet i les noves tecnologies són la llet en pedagogia que si ho poses en dubte t’has de disculpar. Queda tan bé! Tan modern!

Crec que estem en la fase d’enamorament, aquella en la qual no som capaços de veure els defectes de l’altre, la facultat de crítica ha quedat en suspens. Si és digital és millor, si apareix en pantalla no té tara, és brillant, inodor, endreçat, controlable, immaculat. Fruit d’aquest enamorament s’està produint un procés de tecnologització de l’educació que, en el fons, no deixa de ser una forma de mercantilització, això sí, súper-guai. No tenim diners per a res excepte per a pantalles, pissarres electròniques, ordinadors portàtils o tauletes. Hi ha una sèrie de companyies que han descobert l’escola com a mercat. I fan promeses. Prometen eficiència, resultats, entreteniment, vaja, la pedra filosofal de la pedagogia: divertir i ensenyar alhora.

Després de la fase d’enamorament caldrà veure què en queda i què desapareix. Existeix tota una història magnífica sobre els enamoraments que al llarg dels darrers cinquanta anys ha anat experimentant l’educació: la ràdio havia de revolucionar el món educatiu a mitjans del segle vint, després va ser la televisió, les diapositives, les transparències, les fitxes progressives, els cassettes, el vídeo… Si l’escola és prou vella, gairebé segur que, en una cambra obscura, sota una escala, tancats amb una clau que ningú recorda on és, hi ha una mostra espatllada i rònega de cada una de les tecnologies salvadores que han anat passant per les aules.

Una companya que treballa en un institut del Baix Llobregat m’explicava fa uns mesos que tots els alumnes tenien un portàtil -la penúltima joguina electrònica- i que, a banda dels problemes tècnics: falta d’endolls, connexió ineficient… el que li molestava més era veure un parell de nenes que s’anaven passant les ulleres. No és que una d’elles se les hagués deixat o se li haguessin trencat, és que era la manera de fer, les havien de compartir de forma quotidiana. Les famílies havien hagut de compartir la despesa amb el departament d’ensenyament per a l’ordinador, però, per a una d’elles, el pressupost no havia arribat a cobrir aquest petit accessori sense importància.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local