Un Sant Fèlix per a la història

Al llarg de la temporada castellera hi ha moltes diades, però poques tenen l’emoció, l’encant i el nivell de Sant Fèlix. Enguany, a banda, hi havia l’al·licient que hi anava una d’aquelles colles que tinc ben a prop de casa, a la que veig assajar, actuar i de la escric habitualment les seves proeses. Una excusa com qualsevol altra perquè veure actuar a les dues colles vallenques i als verds en una mateixa plaça ja és raó suficient per aguantar hores i hores de calor i d’amuntegament de gent. La qüestió és que hi hagués anat igual, però tenir-hi a la Jove de Tarragona li donava certa cert valor afegit ja que era la constatació que cada vegada més les colles de Tarragona s’estan posicionant entre les grans del món casteller.

La gent sap que Sant Fèlix és Sant Fèlix i per això quan encara faltava més d’una hora pel moment previst en què havia de començar la diada les ombres de la plaça i els racons on un es pot mig repenjar ja estaven ben plens i començava a ser obligatori haver de menjar-se la solana que en aquelles hores ja queia sobre la plaça. Però per molts això és el de menys. Per Sant Fèlix acostuma a fer calor, ja se sap, així que l’estampa a la plaça de la Vila era de barrets i més barrets i de gent passant-se ampolles d’aigua i pots de crema solar. És curiós com en aquestes diades el consum de cervesa, almenys entre la gent que està al centre de la plaça, no és tan elevat com un creuria. Suposo que tothom hi arriba mentalitzat que moure’s per aquell lloc és missió impossible i trobar un lavabo encara més. Així doncs, l’estratègia per a molts és clara: beure l’aigua justa per no deshidratar-se, però sense abusar.

I com sempre les colles van entrar a plaça com van poder (algú hauria de fer un plantejament sobre com està organitzada aquesta diada per facilitar una mica més la vida als castellers) i van protagonitzar una primera ronda d’aquelles ràpides i àgils impròpies d’una diada de Sant Fèlix, però que el públic va agrair enormement. Amb poc més de mitja hora es van veure dos tresos de nou amb folre i els dos primers gammes extra: un 3de9 amb folre i agulla dels verds i un 2de9 amb folre i manilles de la Vella de Valls. Increïble.

A la segona ronda la cosa ja va agafar un ritme més propi de les diades del 30 d’agost, però és que va ser el moment del primer pòquer de gammes extra: un 5de9 amb folre de la Jove, un 3de10 amb folre i manilles de Vilafranca, un intent de 5de9 de la Vella i un altre 5de9 de la Joves de Valls. I la tercera ja va ser una altra història. Les caigudes van marcar les decisions de dues de les colles, mentre que les altres dues van seguir amb el ritme anunciat. 9de8 de la Jove, 4de9 amb folre dels verds, 3de9 amb folre de la Vella (que també va fer el 4de9 amb folre a la ronda de repetició) i el castell total de la Joves, el 4de9 sense folre. No em feu explicar perquè, però aquesta és una estructura que em fascina i tornar-lo a veure de nou em va fer tornar a posar la pell de gallina.

I com que amb set gammes extra sembla que no n’hi havia prou, les quatre colles ens van regalar un pòquer de pilars de vuit amb folre i manilles, només un de descarregat, el dels verds, però una aposta que demostra el ritme que porten les quatre colles aquesta temporada i les ganes d’oferir espectacle fins al final.

Poca cosa més a dir que donar-vos les gràcies a tots els castellers per fer-nos vibrar i gaudir durant més de tres hores!

Històries d'una càmera