Espigolar i sobreviure

De bell antuvi, espigolar consisteix a arreplegar, un cop feta la collita o la sega, tot el que pot haver quedat en el terra d’hortes i camps, amb el permís dels seus propietaris.

Aquesta pràctica, per molts de subsistència o de necessitat, i, en alguns casos per motius ideològics, caldria destriar-la del que la canalla fèiem, «afaitar», en dèiem, els fruits dels arbres havent de tastar la sal dels cartutxos, de les escopetes dels masovers o veure'ns afectats per inoportuns mals de panxa havent menjat raïm escalfat pel sol, veremat en vinyes acabades d’ensulfatar.

Aquesta necessitat que per molta gent gran, sense altres mitjans de subsistència que no foren espigolar o el capteniment de la caritat de la gent que els volia ajudar, per no comptar amb una pensió per motius polítics i per haver-se trobat en el bàndol dels perdedors, ha esdevingut en una pràctica en què «espigolar», si se’n pot dir així, consisteix a recollir tot el que la resta llença.

Paper, cartó, metall i tota mena d’aprofitables són transportats en carros de supermercat, bicicletes, cotxets per nens o camions i furgonetes que mai més passaran la Itv, des dels contenidors de recollida de brossa selectiva de la via pública.

A diferència del que férem en els camps i hortes per abastir l’autoconsum o la venda a mercat, ara, la situació ha esdevingut un ofici de supervivència a costa de les deixalles selectives que se suposa haurien de generar uns beneficis destinats al capítol de les despeses socials i a comprar jocs pels infants amb què farcir jardins i places. Un aspecte a revisar en el pressupost municipal destinat a aquestes finalitats

I tot plegat en som conscients. Fem els ulls grossos. De tant en tant, sobretot quan consideren que pot haver-hi negoci, els municipals els hi criden l’atenció i els hi fan tornar el que hi han pres.

Sense voler mostrar-me partidari o no d’una situació social prou ben suportada, sí que reconec una versemblança entre el que fou espigolar i el que ara vol dir recollir el que el demès llencen. Mentre a uns els sobra tant com per llençar-ho els altres segueixen tenint-ho que arreplegar perquè no els hi sobra i els mateixos de sempre acabem per pagar el gasto. Vaja, d’allò més normal!