50 anys del Beceroles

Pertanyo a una generació educada encara en castellà. Un fill del tardofranquisme, de l’EGB, de les bicicletes BH i de tots els altres tòpics de l’època erosionats fins a l’avorriment de tant viatjar pel Facebook, per cadenes de correus electrònics i per sèries de televisió.

Les meves primeres classes de català no van ser fins a cinquè, un curs, per cert, del qual guardo un record magnífic. D’aquell temps conservo amistats d’aquelles que ja són per sempre més; l’admiració infantil per un professor exemplar i religiós dels que transmeten per desbordament, per irradiació, sense imposar, advertir ni amonestar. Ja fa anys que corre pel Paraguai. En aquella aula immensa dels Maristes del barri de Les Corts, amb quaranta-vuit criatures totes mascles, assegudes per parelles, va arribar el senyor Josep Alanyà per introduir-nos en el coneixement de la llengua catalana. Després vam saber que era mossèn, però això tampoc té una transcendència especial pels fets que vull recordar.

Va ser, sense cap mena de dubte, el professor més exigent que he tingut mai, un home sever, petri. Era l’únic que s’adonava, només de sentir-me parlar un moment, que jo no era ben exactament barceloní. Devia ser una tortura per als companys castellanoparlants o per als qui les llengües en general ja suposaven una dificultat. Llegíem Gorki, La meva infantesa, i el traduíem directament, estudiàvem gramàtica –tota-, vocabulari, frases fetes i tot el que se us pugui acudir a un nivell al qual, amb tota sinceritat, els qui el vam assolir ja no ens va caldre estudiar català mai més de la vida. Probablement que jo avui em guanyi la vida donant classes de català i escrivint li dec a ell, a la seva superlativa idea de disciplina i a la seva exagerada fe en la capacitat d’aprenentatge infantil.

El senyor Alanyà, a finals dels setanta, utilitzava un manual pesat, argilós, embafant, ordenat lògicament a la perfecció i sense cap atractiu. Pàgines en blanc i negre, dibuixos petits, escadussers, realistes, sense color; tipografia sense concessions, de mida minúscula per encabir-hi més continguts. Un manual que es podia qualificar de moltes maneres però no pas com a visual, alegroi o motivador.

Avui he sabut que, abans i tot que jo nasqués, ja s’havia publicat un text per a l’aprenentatge de la llengua, el Beceroles, de l’editorial Teide. Tenia tot l’aspecte d’un llibre per a infants que estan a l’escola aprenent –no batent registres de precocitat-. Color, mida, fotografies, tipografia i, sobretot, la concepció, la didàctica com a objectiu, com a motor i com a brúixola. El senyor Frederic Rahola, president de l’editorial Teide en aquells moments, va tenir l’encert i el punt de gosadia necessaris per promoure’l i editar-lo el 1965. N’Àngels Garriga va deixar el llistó ben alt com a autora recuperant la modernitat pedagògica que caracteritzava Catalunya abans de la guerra.

Amb tot això, vull senzillament agrair la feina ben feta de tots els qui van lluitar per la recuperació i la normalització del català. Empresaris, autors, mestres, persones anònimes que sentien la necessitat de recuperar aquest patrimoni de tots i es compraven el diccionari de Fabra per poder anar seguint les pàgines del diari Avui. Agrair l’extensa labor docent i literària dels qui són recordats i de la gran majoria, desconeguts per a la història com el senyor Alanyà. Seriós, estricte, mai va posar un deu a ningú, mai se’l va veure riure; Malgrat tot, a mi em va impulsar a escriure, a no acovardir-me davant un llibre per complicat que semblés, a pensar en la llengua valorant-ne la precisió, la correcció, la disciplina esmolada com la que ell imposava a les seves classes i –n’estic segur- a la seva vida.