PSC-PSOE, el conte de mai acabar

Poso aquest titular, perquè és el que ha passat, està passant, i “no ha de passar més ...”. Soc socialista de tota la vida i ho seré fins el final d’aquesta. Voto el PSC a Catalunya i el PSOE a Espanya. Però en època de Felipe Gonzalez, José Luis Rodríguez Zapatero i ara d’en Pedro Sánchez, passa el que no ha de passar. Turbulències, entrebancs, intromissions, impediments del PSOE vers el PSC.

Políticament som germans. I si no vaig errat els estatuts del Partit dels Socialistes de Catalunya diuen que el PSC és “autònom” respecte al Partit Socialista Obrer Espanyol. Aleshores, manifestacions com les d’Angel Ros (president del PSC) i del destacat dirigent del partit, Juli Fernàndez, són molt honorables, i evidentment tenen que ser assumides i digerides per el partit germà. Catalunya és una nació, i som una comunitat autònoma amb una “singularitat pròpia” és més que clarivident. Expressions aquestes, a tenir molt en compte per els nostres ex-companys de MÉS i AVANÇEM, que l’únic que han aconseguit amb l’escissió, és fer mal al socialisme. Dividir-nos entre nosaltres. Situacions que no ens porten enlloc.

No aixequem el vol, però bé que hem aguantat el 24-M, i així esperem el 27-S. Des de el meu punt de vista, en Miquel Iceta, ha sigut l’heroi, el salvaguarda, que ha estabilitzat el partit, i sobretot l’artífex al fre a un daltabaix que el partit es veia abocat.

El PSC té un congrés “molt important”, afegiria decisiu pel seu futur, a finals d’aquest any. Demanar-li, com a militant de base, que faci la feina ben feta, que renovi i rejoveneixi de dalt a baix la direcció i que preservi el seu ideari de catalanitat i d’esquerres.

Estic molt far de sentir-me la paraula “espanyolista”, em sap molt de greu. Com he dit abans, català a Catalunya, espanyol a Espanya. Ser que és una tasca difícil, complicada, però des de dintre meu demano un altre vegada a la “nova cúpula” del partit que sorgeixi del congrés, contundència, valentia i fermesa en el conte de mai acabar. Dir sense vaguetat ni por al nostre germà, el PSOE, que a Catalunya de una vegada per totes, és el “PSC” qui ha de decidir, manar i actuar.