Un any de MIR per fer de mestre

Bé, per una vegada i sense que serveixi de precedent, malgrat el risc evident que se’m confongui amb un tertulià adulador, penso que el departament d’ensenyament ha fet una proposta que, d’entrada, sembla positiva. Ho dic amb tota la prudència que mereixen els projectes i les declaracions d’intencions, sabedor que la realitat ens pot obligar a variar el diagnòstic amb posterioritat. Per esdevenir algun dia un bon mestre és essencial tenir contacte directe amb la realitat. Exercir. Cal ser-hi, viure-ho i, si pot ser, tenir bons professionals al costat que et serveixin d’exemple.

No sé si ara sóc un bon mestre -suposo que millor per a uns i no tant per a d’altres- però sí que és cert que vaig tenir un aprenentatge de l’ofici immillorable. Ja fa més de vint anys que vaig entrar per primer cop en una aula de primer curs de primària. Hi havia trenta-quatre seients tots afilerats i una tarima d’uns quaranta centímetres pel cap baix enfront d’una pissarra immensa, negra i gastada. Com que l’escola no tenia educació infantil, el primer dia estaven tots neguitosos i jo força tens, el còctel devia ser de difícil maneig. Recordo cares i noms d’aquells nens i nenes, moments inconnexes, les coses que més em devien preocupar o cridar l’atenció. El Carles que es bevia el pegament a galet –inoblidable-, el Roger, que tenia una estranya fòbia a les gallines malgrat ser el milhomes del pati, la Berta, petitona i aplicadíssima, el David, que de tant en tant, es dedicava a tallar les jaquetes penjades amb les seves tisores –una espècie de socialització dels seus mals rotllos, suposo-, la Carla, que no era capaç de comptar enrere ni amb els números escrits al davant… Tots ells em van fer millor mestre del que era quan vaig sortir de l’escola universitària, vaig aprendre molt aquell curs.

No obstant, en el capítol dels agraïments, he d’esmentar una persona en especial, algú amb qui vaig poder compartir les meves neures i els meus projectes, algú que estava just una generació per sobre meu, de fet, no havia estat mestra meva de pura casualitat. Aquest MIR informal el vaig fer amb la Rosamari. Amb ella vam establir una espècie de societat: ella tenia l’ofici, jo la joventut; jo utilitzava l’ordinador –un estri únic i amenaçador en aquell moment (!)- i ella m’ensenyava la plàstica; jo pensava activitats i ella les connectava amb la programació, jo jugava amb la canalla i ella m’ensenyava a observar-los. El seu sentit pràctic canalitzava les meves anades d’olla. El seu realisme em va ensenyar a ser mestre, no estudiós de l’educació.

No sé si experiències d’aquesta mena es poden establir per llei, però estic segur que és desitjable. Tanmateix, caldrà tenir present que en un curs plantejat així els qui aprenen són tots dos, el novell i l’experimentat. No es tracta d’un alliçonament unidireccional que podria ajudar a la perpetuació dels vicis del sistema. Així mateix, i en una vessant més pràctica, caldrà assegurar que per aquesta via no entrin al sistema treballadors en condicions laborals inferiors a les fixades per a tots. Seria profundament decebedor que una bona iniciativa quedés reduïda a un estalvi econòmic a expenses dels joves.