El Calze de Jordi Romeu

El calze, de Jordi Romeu, és un llibre heterogeni, un assaig on l’autor barreja de manera harmònica l’apunt diaterístic (és a dir, el relat i les impressions personals), la crònica viatgera, la crònica periodística, l’evocació històrica, el comentari crític dels llibres llegits, així com també hi ha una bona dosi de ficció que ens fa trobar de cara personatges tan històrics com literaris. Podria dir-se, doncs, que El calze és un llibre de viatges en el sentit més ampli del terme, ja que no només reflecteix sobretot un viatge real a la ciutat de Praga, sinó també viatges d’exploració al món de les idees, provocant pensament, reflexió.

El calze és el nom d’una històrica taverna de Praga, així com el símbol del moviment hussita praguès. Jordi Romeu va visitar Praga per primera vegada l’agost de 1989, en el camí cap a l’URSS. Ja només esmentar aquest fet ens adonem que som en un territori travessat per la recent (i tràgica) història europea de mig a mig. En aquells moments, Praga, tot i que per poc temps, encara pertanyia a aquest espai que durant unes dècades vam anomenat Europa de l’Est, i que va tornar a l’espai de l’Europa occidental amb caiguda del mur de Berlín. Com també va fer Oriol Pi de Cabanyes en un episodi del seu llibre Pel bell nord glaçat (Edicions 62, 1995), Jordi Romeu dóna notícia d’una Praga aleshores en territori de l’est, un territori tan polític com mental, tot fent-ne una anàlisi històrica hàbilment recolzada no només en la seva experiència directa de viatger sinó també en la seva experiència lectora. I és que sovint grans escriptors com Jaroslav Hasek, Bohumil Hrabal i Milan Kundera en aquest cas, són els que millor forneixen mentalment del pes i volum dels fets essencials de la història a través de les peripècies dels seus personatges.

Jordi Romeu ha tornat a visitar Praga i la taverna El calze que dóna títol al seu treball literari gens adotzenat i ben escrit, en aquests últims anys en què la ciutat està tan marcada per les masses turístiques. El turisme, i aquí ho sabem molt bé, és un dels fenòmens característics de la construcció de l’imaginari de la contemporanitat. La democratització del viatge ha canviat no només la manera de viatjar, massificada i previsible, sinó també la manera com és representat culturalment el fet mateix de viatjar. És per això que ens podríem preguntar si es pot continuar sent un viatger enmig de paisatges adulterats, museus plens com un ou, botigues de souvenirs de gust dubtós a cada cantonada. I el que és més interessant: es poden fer passos per conèixer de debò una mica més ‘l’altre’ o ‘allò altre’ que ens trobem en el viatge i que hauria de ser un dels fonaments bàsics del viatge?

Llegint el relat de Jordi Romeu ens adonem que sí, que és possible ser viatger enmig de la multitud que dispara flaixos en un monument atapeït. No és fácil, però, abstreure’s de la massa en un viatge a Praga, ho afirmo des de la pròpia pròpia experiència. Però és possible aquesta mirada que no és mirada a vol d’ocell ni superficial, mirada apressada, a contrarellotge, sinó que és mirada corpresa davant del vell cementiri jueu de Praga, per exemple, i que fa tremolar els genolls i nega els ulls de llàgrimes. Alguna cosa extraordinària s’ha esdevingut, en una íntima contemplació que té lloc enmig d’una multitud. Aleshores desapareix l’entorn sovint incòmode, tots l’hem patit, i emergeix, diàfana, la imatge de Rabbi Löw i el seu gòlem, o apareix la silueta de llapis de Franz Kafka que ens invita a dialogar amb el seu desconcert i dolor més enllà del temps i l’espai. En aquest moment epifànic és quan ens trobem amb una Praga que no només és històrica, sinó poètica. La bellesa, l’art, té aquest poder.

Després d’aquest passeig per la història del segle XX de l’Europa de l’Est, amb un dels seus epicentres en la ciutat de Praga, i fonamentalment a través dels seus personatges heroics i dels seus escriptors més importants, entrem en una segona part en la qual Jordi Romeu és mostra més dinàmicament creatiu: són els petits relats aplegats a La iaiona.

Romeu no l’esmenta directament, però m’ha semblat endevinar que darrere el títol de La iaiona (un reconeixement a aquelles dones grans sofertes i coratjoses que tant en la realitat com en la ficció veiem com sargeixen tants estrips existencials marcats pel socialisme real, entre elles, Ielena Isaakovna Zelenskaia, filla del dirigent bolxevic Isaac Zelenski, executat el 1937 en els primers processos de Moscú), hi ha l’homenatge a un llibre emblemàtic en la literatura txeca: L’àvia (1855). La seva autora és Bozena Nemcova (1820-1862). Nemcova va tenir un gran paper en la renovació de la prosa txeca. Va recollir contes i llegendes populars. L’avia és la seva obra mestra. Se sap que la seva lectura va colpir un jove Kafka. 

En la tercera part del llibre, Jordi Romeu ofereix un profitós i personal llibre de lectures. En aquest apartat, Romeu es mostra com un lector poc convencional d’autors de la talla litrària de Joseph Roth, Lev Tolstoi, Sándor Márai, Czeslaw Milosz, i també d’Emili Teixidor i Orhan Pamuk. Els seus textos, ben creatius, són una invitació no només a llegir aquests autors amb uns ulls una mica més agusats, sinó que també poden constituir-se en mandales literaris en els quals contemplar la recent història europea del segle XX; o reflexionar sobre el diàleg, sovint dificultós, entre l’individu i les masses, que tant ha caracteritzat els moviments socials i polítics, com també els moviments culturals. El calze de Jordi Romeu és un llibre que tot reflectint el nostre temps, no és gens passiu sinó que ens interroga, i de quina manera.